1. Si parlem en termes d’interès general, sembla evident que seria el moment de reconstruir el contracte social en el context de la transformació digital i climàtica. I tanmateix les coses van pel camí contrari. L’espectacle Trump és transparent. Ningú pot declarar ignorància: l’extrema dreta, capitalitzant el malestar de la ciutadania, s’ofereix als nous poders econòmics que emanen de la digitalització del món per governar de manera autoritària –al marge dels valors democràtics– unes societats en fase de pèrdua de referències. I amb una inequívoca voluntat d’intervenir arreu, com demostra l’esperpèntica proposta que els Estats Units ocupin Gaza per fer-ne un destí turístic. La pèrdua de noció de límits és el punt de partida de tot projecte totalitari. La impunitat amb què s’expressa podria fer pensar que és un deliri propi d’un soroll destinat a anar-se apagant. Però la realitat és que l’onada reaccionària s’expandeix per tot Europa. I cada dia guanya espai en reconeixement i complicitats.
El comunicat final de la trobada de Patriots que ha reunit a Madrid els caps visibles de l’extrema dreta europea és inequívoc. Objectiu? Acabar amb la dictadura global de la Unió Europea que “trepitja la sobirania, imposa la ideologia woke, uns impostos confiscatoris i el fanatisme climàtic”. Una declaració de principis que no té pèrdua: tan previsible –aquesta gent són de pinyó fix i no tenen imaginació per a la sorpresa– com inquietant. Aquí els tenim: lluint la seva supèrbia enmig del silenci clamorós de les dretes liberal-conservadores, cada cop més tapades per la seva ombra. El corrent les arrossega i ningú planta cara perquè tenen por –i indicis manifestos– que estan seduint les seves pròpies parròquies. Abascal exhibint-se amb les principals figures europees d’aquesta guerra i el PP en silenci amb la inseguretat del que té por de quedar en evidència i se sent sense forces per marcar distàncies, en la mesura que depèn de la seva companyia per governar a Espanya. De fet, ja són socis en moltes institucions.
Feijóo, en lloc de marcar perfil propi i transmetre sensació de solvència (deixant clar que serà Vox qui s’haurà de sotmetre al PP i no viceversa), segueix amb la seva cantarella de brometes i retrets contra Sánchez, sense el mínim senyal de respondre al desafiament reaccionari. De manera que l'única veritat substanciada és que ja són socis. I el que sembla rellevant és que sent així (i és perfectament predictible que ho seguirà sent) Feijóo no marqui ell el camí i deixi que Abascal s’esbravi amb tota impunitat.
2. Per defecte, la discreció de Feijóo confirma que compta amb Vox, i que no està en condicions de posar preu a la hipotètica aliança, més aviat és Abascal el que marcarà les exigències. I de moment no s’està de res: radicalització i marc europeu com a espai existencial. Però aquesta actitud adaptativa de la dreta té un alt risc. Com ja s’està veient als països de l’entorn: la por de la dreta a molestar l’extrema dreta, la renúncia a marcar distàncies i plantar cara, a demostrar que no els fa cap falta i que sense ella governarien millor, contribueix a reforçar-la. I tenim a la vista exemples flagrants del preu que té no combatre-la. A França, sense anar gaire lluny, RN (Reagrupament Nacional) ja fa temps que supera les dretes tradicionals i ha enviat Macron al racó d’un llarg final de mandat que dependrà dels càlculs de Marine Le Pen.
Sempre hi ha una esperança, que és la natural tendència d’aquests grups extremistes de perdre’s en les batalles internes. I de fet, Abascal és supervivent d’una fugida de càrrecs significatius, que, de moment, ha quedat sense efectes visibles. En els sistemes autoritaris les purgues formen part dels plaers dels líders intocables.
En tot cas, la dreta espanyola –com la majoria de les dretes– està ara mateix condicionada per Vox, partit amb el qual s’haurà d’acomodar. I no li serà fàcil. Perquè l’aliança amb Vox fa impossible poder comptar amb el suport dels partits intermedis –Junts i el PNB– i perquè amb Feijóo a la defensiva, evitant mullar-se més del compte per salvar els vots que se li poden escapar per cada cantó, podria ser Vox el que acabés muntant a cavall del PP. És en el signe del temps.
