Els resultats de les eleccions catalanes també són un brusc recordatori de la conveniència de conèixer el teu enemic, i de valorar-lo com es mereix. El Procés i el post-Procés han anat plens d'impartidors de lliçons que han tendit a minimitzar la importància de la dreta ultranacionalista espanyola, la que representen ara el PP i Vox (abans ho va fer també Ciutadans, un partit que ha estat truculent i desagradable fins i tot a l'hora de desaparèixer). Figurava que el PP i Vox no eren sinó l'espantall per justificar l'autonomisme i renunciar covardament a no se sabia quantes èpiques jornades de cels vermells en defensa de la independència.
A dia d'avui, resulta que l'espantall està tan present als Països Catalans com que el PP i Vox governen plegats al País Valencià i a les Illes Balears i al Parlament de Catalunya sumen vint-i-sis diputats i s'acosten al 20% de representació. No està malament per ser només una excusa, o una maniobra de distracció. Les diferències entre el PP i Vox no són tant ideològiques com d'estatus: el PP segueix sent el partit més important del sistema polític espanyol, i ni les seves trifulgues internes ni la seva descompassada trajectòria delictiva han trastocat aquest rol. A ulls del poder, el PP no tan sols representa la centralitat, sinó que n'és la mesura: els altres partits estan més o menys a prop del centre segons com se situïn respecte del PP (i aquesta és la causa de la permanent, trista i mai reeixida voluntat del PSOE d'arribar a ser un partit plenament sistèmic). Això també val per als partits catalans, que en darrer terme també són mesurats pel patró de centralitat que marca el PP (per exemple, com que Jordi Pujol era capaç d'entendre-s'hi, estava més a prop de la centralitat). Tot això òbviament no val per a Vox. Ara bé: a la vegada, Vox no deixa de ser un fruit servit en cru (però regat amb grans quantitats de diners) de l'arrel franquista sobre la qual es va construir el PP. Allò que uneix el PP i Vox, a més de l'estima pel diner dels contribuents, és el seu ultranacionalisme de tradició nacionalcatòlica: això ho comparteixen plenament i fa que s'entenguin de seguida. I com a ultranacionalistes, tenen clar que la seva prioritat és acabar amb la llengua i la cultura catalanes.
Els mateixos que deien que no calia capficar-se amb el PP i Vox, perquè ens distreien de l'objectiu, diuen ara que cal concentrar-se en el perill del PP i Vox i no fer escarafalls per l'entrada d'Aliança Catalana al Parlament. Bé, l'ultranacionalisme sempre és ultranacionalisme, i arribat el cas, AC es pot entendre amb Vox i el PP més fàcilment del que alguns s'imaginen: des de la demagògia xenòfoba fins al seu variat assortiment de guerres culturals (contra el feminisme, contra el món LGTBI, contra la memòria històrica, contra el canvi climàtic, etc.) hi ha molt de camp per córrer dins les pastures de la ultradreta, de límits, d'altra banda, força imprecisos. L'autocrítica és imprescindible, però vigila una mica que la teva autocrítica no doni a la ultradreta una part de la feina feta.
