Passat el cicle electoral de municipals, autonòmiques i generals, el Partit Popular està de dol. El partit i el seu entorn s'havien convençut de la conquesta del govern d'Espanya, i és cert que l'han tocada amb la punta dels dits, però se'ls ha esmunyit, com l'arena del rellotge o el temps que fuig irreparablement. L'efecte Feijóo es va desinflar, l'operació Moncloa va fracassar i, encara que de portes enfora el PP auguri una vida curta al govern de Pedro Sánchez, el cert és que no saben quan podran tornar a tenir una ocasió com aquesta tan a l'abast, tan a tocar.
En aquesta columna es defugen els vaticinis de futur, però reconec que em sorprendria que Feijóo tornés a ser candidat a la presidència del govern d'Espanya pel PP. Mentrestant la vida ha de continuar, i l'espectacle (un sinònim prou exacte de la política espanyola), també. El PP ha retocat la seva cúpula: la singular Cuca Gamarra passarà a ser secretària general a temps complet després de deixar el càrrec de portaveu del PP al Congrés, que ara ocuparà Miguel Tellado, un mastí dels de tota la vida (corria el rumor que fos Esteban González Pons, però això no era possible perquè hauria obligat el senyor Pons a treballar una mica). L'única Tellado que ens interessa és Corín, però el nou portaveu pepero ha començat a dir coses i no quedarà més remei que sentir-lo.
Aquest dimarts va donar una entrevista a Catalunya Ràdio i es va limitar a recitar, amb convicció, l'argumentari del partit per a aquesta etapa, a saber: per pura ambició personal, Pedro Sánchez ha construït un govern a l'estranger amb un pròfug de la justícia que va impulsar un govern terrorista; la llei d'amnistia és un atemptat contra la igualtat i la convivència; s'ha atacat la independència judicial i la separació de poders, que sustenten la democràcia. Preguntat per Ricard Ustrell sobre si senten la necessitat de desmarcar-se de l'extrema dreta de Vox, Tellado va fer veu d'ofès i va afirmar que el PP és un partit de centredreta liberal que no necessita desmarcar-se de ningú perquè té una personalitat pròpia i definida. En definitiva, un sostenella y no enmendalla en tota regla, i en la més rància tradició del mateix Partit Popular.
La realitat és que els pactes i acords de govern signats amb Vox en diferents comunitats autònomes (començant pel País Valencià i les Balears, on aquests governs han obert una vertadera guerra contra la llengua i la cultura catalanes), i després el suport a les manifestacions ultres al carrer Ferraz i altres indrets, han lligat més que mai el camí del PP amb el de l'extrema dreta i l'ultranacionalisme espanyolista. Han construït un discurs basat exclusivament en tergiversacions i falsedats, i s'han embarcat en una aventura extremista de la qual només poden sortir bé si els vents involucionistes que bufen a Europa els acaben beneficiant de carambola, perquè demostren no tenir iniciativa pròpia. Enmig d'aquesta maltempsada, el presumptament moderat Feijóo només fa aquell paper que, a Mallorca, es coneix com a fer de Pere Mateu.
