El PP i la curtor
Existeix un escrúpol a l’hora d’admetre les mancances intel·lectuals dels poderosos, comprensible fins a un cert punt, en part per una idea mal entesa de la meritocràcia i en part pel temor quasi supersticiós que produeix la idea de ser manats per estúpids. Al cap i a la fi, si els que són a dalt són curts de gambals, vol dir que no hi ha rumb, o que està mal governat, i que estavellar-nos contra les roques és inevitable.
A Espanya (amb Catalunya a dins) aquest temor s’accentua quan es parla del Partit Popular, que representa alguna cosa més que un partit liberal i de centredreta, que és com es defineix als seus estatuts. El PP va més enllà d’això: és el partit dels que varen guanyar la Guerra, és el partit del poder per antonomàsia. D’acord amb una lògica molt estesa, que és la lògica del submís, qui va guanyar la Guerra, qui ostenta el poder gairebé per dret natural, no pot ser un cretí. No ha de ser-ho, perquè si ho és, s’afegeix un extra d’humiliació a la humiliació que els vençuts estan disposats a suportar. Parafrasejant una cançó de Morrissey, ser vençut és una cosa, però ser vençut per un idiota és cruel.
Amb el PP, a Espanya, succeeix això. Com que els qui s’hi reuneixen i s’hi aixopluguen saben per endavant que el seu és el partit del poder -fins i tot quan no governa-, es poden permetre no preocupar-se gaire de la qualitat dels seus quadres i de les seves cares visibles. Durant molt de temps, el PP ha anat acumulant un capital humà fet de desaprensius amb una ambició agressiva i ofuscada, tant als seus nivells de comandament més alts com en les seves terminals autonòmiques i municipals. La cosa ha anat aguantant-se mentre hi ha hagut al capdavant personatges que han unit una certa preparació acadèmica amb un tipus d’intel·ligència pràctica i despullada d’escrúpols. Gent com Cospedal, Sáenz de Santamaría, Rajoy, Aznar, per dir-ne només alguns dels més destacats, entre tantíssims d’altres.
Però hi ha un llindar per sota del qual la cosa es torna inviable, i això és el que ha dut el PP a la situació actual, entre l’esperpent i la implosió. De fet no es tracta tan sols del PP: d’uns anys cap aquí, la dreta espanyola ha donat cabuda (i fums, i vent a la flauta) a un seguit de personatges que senzillament no són aptes per assumir responsabilitats públiques. Els alimenten una gran quantitat de mitjans de comunicació, perquè sí que donen espectacle, aquesta mena d’espectacle tòxic i caspós que fa massa temps que ens donen els Casados, Riveras, Arrimadas, Abascals i tots els seus homes i dones de confiança. Un espectacle en què tota la dreta acaba sent (o comportant-se com) extrema dreta, i en què allò que domina és una niciesa insolent i desaforada, orgullosa d’ella mateixa com correspon als més necis. Que es matin entre ells, ni que sigui pagant nosaltres la festa com sempre, no és el problema principal. El més preocupant és que les seves maneres, tan tosques i tan indesitjables, hagin acabat impregnant tot l’espai públic i hagin acabat sent imitades també pels partits de l’esquerra.
