Pota negra

Dues dones pugen a l'ascensor. L'una està embarassada, l'altra no. Segons ens ha il·luminat l'Alberto Ruiz-Gallardón, la primera és una dona autèntica perquè ha pogut exercir lliurement el seu dret a la maternitat. L'altra, no. O no encara. La seva autenticitat està en dubte, en quarantena, no es pot afirmar amb rotunditat que sigui una dona de debò, de veres, amb tots els ets i uts. "De quan estàs?", li demana l'eixorca a la fèrtil. "De sis mesos. És el primer. Tens fills, tu?" "Ui, no, jo no tinc ni nòvio". Ja ho tenim aquí. La típica excusa. Això, amics meus, no és decidir en llibertat, això és utilizar un subterfugi, perquè ja em diràs tu si li costaria gens a una mossa ben plantada com aquesta trobar un manso que se la fes els dies adequats. Nou de cada deu dentistes entrevistats s'oferirien com a voluntaris, això segur. "A mi em va costar decidir-me, no et pensis", replica la fructífera. Li va costar, d'acord, però ho va fer, i així ens ha demostrat a tots que la seva maquinària va a l'hora, que és una dona legítima, certificada, de pota negra. De l'erma no ho podem pas afirmar, perquè un artefacte, biològic o no, no pot rebre el segell de qualitat fins que no es posa a prova. Aquí no s'hi valen actes de fe. L'única evidència que una dona ha decidit en llibertat sobre la seva maternitat és l'embaràs. I portat fins al final, eh, fins que la criatura tregui el cap per l'entrecuix. Perquè, desenganyem-nos, l'avortament no és altra cosa que la demostració definitiva de la manca de llibertat a l'hora de decidir. Quina dona autèntica, certa, vertadera, pot triar perdre una criatura? Això no és exercir cap dret, això és una desgràcia i qui tria una desgràcia és evident que no ho fa en llibertat. "Que et vagi tot molt bé", s'acomiada la borda mentre abandona l'ascensor. Pobra noia… Bé, conservem l'esperança que allò del rellotge biològic funcioni també amb ella i se li pugui concedir algun dia l'Estatut de Dona Autèntica, expedit pel ministeri de Justícia, naturalment, que per a això hi és. No tenim cap dubte que, si el jorn arriba, el rebrà amb orgull.