La política de vegades també consisteix a recalcar les obvietats. En el seu discurs al debat d’investidura (breu, en prevenció de tot el que podia passar dijous) va insistir en una: no podrà governar tot sol. Per això va deixar clar que s’obria des del primer moment a acordar decisions amb totes les formacions amb representació al Parlament, tret d’aquelles “que escampen discursos d’odi”, és a dir, Vox i Aliança Catalana. I per això també, i en agraïment a l’acord que l’ha fet president, va elogiar la tasca de govern de Pere Aragonès, a qui va dedicar la floreta d’haver deixat el país millor que no el va trobar.
Aquesta disposició a l’acord és fruit de la necessitat i de l’aritmètica parlamentària, però és que la política també consisteix a aprofitar les ocasions que brinda l’aritmètica parlamentària. L’independentisme ha perdut la majoria al Parlament i, amb ella, el govern, però està en condicions de marcar l’agenda del nou govern presidit per Salvador Illa. Un govern en minoria que necessitarà negociar i acordar lleis i decisions.
Illa pot intentar trobar el suport dels quinze diputats del PP en determinades qüestions, però és una via que previsiblement tindrà tancada mentre continuï l’estratègia de setge del PP de Madrid contra Pedro Sánchez: dit d’una altra manera, mentre donar suport a Illa pugui equivaldre, per a la dreta espanyola i els seus guardians de l’ortodòxia, a donar aire a Sánchez, Illa difícilment podrà comptar amb aquest suport. De manera que haurà de mirar necessàriament cap a ERC, Junts i els comuns, com succeeix també al Congrés de Madrid.
En el seu discurs (també breu, ateses les circumstàncies) de reaparició davant dels fidels, Puigdemont va identificar, com a responsables de la seva situació i de la repressió contra l’independentisme català, la judicialització de la política i, en particular, el control del PP sobre el Suprem i els jutges que es rebel·len contra la llei d’amnistia. Mentrestant, a prop d’allà fracassava la contramanifestació convocada per Vox, però arreu dels seus dominis electorals retronava el seu eslògan: “Sánchez y Puigdemont irán a prisión”. Per a ells, el president espanyol i el català són la mateixa cosa: enemics.
La majoria ha canviat al Parlament de Catalunya, més que res per incompareixença de l’independentisme, que durant set anys ho ha fiat tot al relat del victimisme mentre els partits no sortien de la seva guerra (o de les seves múltiples guerres internes). Però la correlació de forces és la mateixa de sempre: d’una banda, hi ha la dreta ultranacionalista, que controla bona part dels poders de l’estat, i de l’altra, totes les forces democràtiques o progressistes, d’arrelament català, basc, gallec, valencià, balear o espanyol. Ara que encara existeix l’oportunitat de fer-ho, i mirant el que passa arreu del món, tot aquest ventall de forces hauria de ser capaç d’acordar uns mínims per aturar el pas a l’autoritarisme i la involució. Una primera demanda de l’independentisme, però també dels comuns, hauria de ser la plena aplicació de la llei d’amnistia.
