Hora zulú. Comença la guerra. A Barcelona, pel que he vist, el conflicte engega a quarts de cinc de la tarda. Primer va caure aquella bomba. Mireu. Tornàvem el meu amic i jo de dinar. Ell és botiguer de la Barcelona vella. Quan tanca al migdia ja passa caixa mode Senyor Esteve i la seva panxa fa anar un altre rellotge. Vam fer un mos passades les tres. No vam arreglar res. I després vam dir de fer un cafè per veure si podíem solucionar almenys alguna coseta.
Vam seure a un bar de la plaça del Pi. Ens van atendre amb la llengua pròpia, oficial, natural, real de Catalunya: aquell castellà que no entén, casualment, només el català, però sí l’anglès, el francès, l’italià, el portuguès... Bé, és igual, perquè servidor va amb armament propi, i ataco només en la meua llengua impròpia, artificial, irreal, i toca-collons-ovaris-i-tot-el-que-faci-falta-per-reproduir-me-al-moment. Però aquell dia el paio de patac ens va dir que no a cop de granada de mà. Que a aquella hora no servien cafès. Només còctels, combinats de tots els colors calidoscòpics, àcids clorhídrics per enlairar-se i fer surf als núvols mediterranis. Però cafè, és a dir, aquella beguda feta per infusió de les llavors de cafè torrades i moltes, es veu que no. Només alcohol, i d’aquell que costa bitllets. Per cert, tampoc pots seure a la terrassa sol. Tot a partir de dues persones. Au, a parir panteres.
Això passa a la plaça on té la seu l’Associació Antic Gremi de Revenedors. Que són uns paios que estan en aquesta ciutat ininterrompudament des de 1447. Faltaven encara cinc anys perquè naixés Leonardo da Vinci, per fer-nos-en una idea. Això passa al costat d’un amic que té una botiga a la Barcelona que va pel camí del segle. Si això passa és que aquesta no és una ciutat. No poder prendre un cafè a quarts de cinc de la tarda i que t’obliguin a veure altres beuratges en vena és propi d’esclaus. Manta llocs així. Una ciutat que no et permet alçar una tassa petita amb una mica de cafeïna a qualsevol hora del dia, que et prohibeix seure a una terrassa, que t’escombra a crits de les taules dels restaurants, que no entén, ni vol fer-ho, la llengua del país que li dona feina, que et llença com si fossis una bossa de residu radioactiu després d’una explosió a una central nuclear, no és una ciutat lliure: és una ciutat ocupada.
Carles Soldevila, cronista del Cap i Casal, periodista, escriptor, educador de les classes barcelonines, professional del civisme, amant a mort de Barcelona, quan desembarca de l’exili el 1941 escriu: “Ha estat ara, en tornar a Barcelona, quan de sobte m’he trobat desemparat, talment com si als meus anys em calgués tornar a començar”. La ciutat franquista, la Barcelona rebotant rodolant com el cap d’un pollastre decapitat assenyalant un camí de sang, ja no és la seva. Ni la dels seus. Dels que van perdre. El 1939 i el 1936. Ell s’esforça “per salvar el record d’una Barcelona condemnada a un imminent i definitiu naufragi”. Però, sisplau, no us equivoqueu. No és nostàlgia, melangia, pena, tristor. No.
L’hora zulú, el temps de la guerra, del combat, de la batalla, és entre una ciutat educada i una ciutat maleducada. I Barcelona va perdent la lluita. Aquesta és una ciutat sense ciutadans, sense habitants, sense persones. Aquesta és una ciutat de bèsties, barruts, ignorants, galtes, insolents, desvergonyits, analfabets... Aquesta és una ciutat que ja no vol persones despertes que prenen cafès. Aquesta és una ciutat que vol criatures adormides per la borratxera de l’alcohol que ho permet i ho oblida tot. Aquesta ja no és una ciutat: és una maldat.
