Què pot passar amb la llei d'amnistia a Europa?

A l’espera que a finals de febrer el ple del Congrés dels Diputats aprovi definitivament el dictamen de la proposició de llei d’amnistia i es traslladi al Senat, on es preveu que durant dos mesos es lliuri una tan cruenta com estèril batalla per deixar-la sense efecte, la disputa sobre la futura llei té a hores d’ara diferents escenaris a nivell intern i europeu. A escala domèstica el contenciós polític el lideren la dreta i la ultradreta, amb l’ajut inestimable dels habituals corifeus mediàtics, i el judicial l’encapçalen jutges i fiscals que no han paït que el legislador pugui deixar en paper mullat els seus excessos en forma d’acceleracions miraculoses d’instruccions o d’imputacions delirants de terrorisme. I és que la dreta ultramuntana espanyola, al marge de muntar saraus al carrer, ha dissenyat tot un pla per fer que l’itinerari d’aprovació de la llei sigui el més tortuós possible: reformes del reglament del Senat per eludir els terminis d'urgència, peticions d’informes que ni són preceptius ni molt menys vinculants, presentació de retorçades esmenes a la totalitat amb text alternatiu, intents per fer decaure la proposta per no assolir en primera instància la majoria absoluta...

Però és en el front extern on la dreta està abocant més esforços. Aquí hi ha l’intent de l’inefable García-Castellón perquè el Tribunal Suprem assumeixi la causa de Tsunami Democràtic, amb la voluntat gens dissimulada que si l’alt tribunal hi aprecia indicis de terrorisme, l’instructor de la causa acabi dictant una nova euroordre contra el president Puigdemont amb el pretext que va dirigir des de Waterloo tota una organització terrorista el 2019. Certament, des de gener del 2023 hi ha una doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que podria fer més fàcil que Bèlgica accedís a entregar-lo a la justícia espanyola, tret que els jutges belgues veiessin fallades sistèmiques en el sistema judicial espanyol. Amb tot, els precedents no són massa encoratjadors per als togats espanyols, que han de ser vistos pels seus col·legues belgues com la reencarnació dels terços de Flandes, ja que han rebutjat les seves peticions fins a tres cops entre 2004 i 2015: des de l’etarra Natividad Jáuregui, que finalment va ser lliurada després d’una dècada i la intervenció del Tribunal Europeu dels Drets Humans, fins a les demandes de Llarena, que ja fa temps va desistir de picar ferro fred a l’espera de temps millors.

Per altra banda, el PP i la dreta judicial han augurat una autèntica allau de qüestions prejudicials sobre la llei d'amnistia davant el mateix TJUE, tot i que, tinguem-ho present, el TJUE només pot intervenir en allò que fa referència a terrorisme o corrupció. La qüestió prejudicial s’utilitza quan un jutge té dubtes sobre la interpretació o la validesa del dret de la UE o quan no hi ha jurisprudència al dret intern de l’Estat, i té l’efecte de suspendre el procés concret, no la llei. El rellevant és que la resposta del TJUE vincula el jutge intern que li havia elevat els seus dubtes; perquè, en el seu dia, el Tribunal Constitucional va decidir que, en aquests casos, els jutges espanyols s'han d'adreçar primer a Luxemburg i després plantejar-li a ell les qüestions d'inconstitucionalitat. El mateix TJUE ha defensat aquesta mena de control difús, de manera que els jutjadors espanyols són orgànicament estatals però funcionalment europeus (vegeu el cas Costa c. ENEL de 1964 o Simmenthal contra l'administració tributària italiana de 1978). Per això, una declaració d'inaplicació o de reenviament per part del TJUE no es pot veure modificada pel fet que el TC declari posteriorment que la llei és constitucional, ja que es tracta de dues instàncies amb paràmetres d'enjudiciament diferents.

Però cal estar tranquils. El terrorisme només s’aguanta dins les parets de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem. Temps al temps. Igual que la corrupció: els supòsits que es maneguen per a una futura directiva de la UE són el suborn, el tràfic d'influències, l'abús de funcions o l'enriquiment il·lícit, i això no està cobert per l’amnistia ni apareix en el procés. A més, la condemna del Tribunal Suprem als líders del procés fou per sedició en concurs medial amb un delicte de malversació, relacionat això últim amb l'organització del referèndum de l'1-O o amb la seva promoció exterior, sense enriquiment injust, com va haver d’admetre el mateix Cristóbal Montoro.

Finalment, una altra derivada d’aquesta europeïtzació de l’amnistia és l’intent ardit d’implicar el Consell d’Europa –per la via d’obtenir que algunes instàncies com la Comissió de Venècia posi alguna adversativa a la llei– amb el doble objectiu, primer, de minar el crèdit democràtic de l’Estat espanyol, que estaria sota els designis d’un govern socialista tan il·liberal com el de Viktor Orbán a Hongria; i segon, de condicionar de forma subreptícia la futura acció dels jutges espanyols i del Tribunal Constitucional, un cop aprovada la llei. La Comissió Europea per a la Democràcia pel Dret, més coneguda com a Comissió de Venècia, és un òrgan consultiu del Consell d'Europa responsable d’assessorar sobre qüestions constitucionals i de promoure el respecte als drets fonamentals entre els seus 47 estats membres. Fa uns dies, una delegació va acudir a Espanya per interessar-s’hi, a petició del Senat controlat pel PP. Cal esperar un informe tècnic i ponderat, a l’alçada de la seva trajectòria i prestigi.