Pot ser que el Pare Noel no sàpiga català?
Una coneguda cadena de joguines, l’Imaginarium, pretén que faci veure a les meves filles que el Pare Noel els ha escrit una carta. “Veuràs quina cara se li queda quan la llegeixi!” No la veuré perquè no els hi deixaré llegir. Déu me’n guard de descobrir-los que el tal Papà Noel és un frau: ¿com pot ser que a la seva edat encara no sàpiga escriure? Heus aquí alguns fragments de la carta.
“Per fi arriba el Nadal!” Ja hi som. L’article que no hi falti. Cada any la mateixa història. Per què no tornem a la infantesa, a quan ens agradava tant cantar! ¿Oi que no hauríem dit mai “Ara ve el Nadal, matarem el gall...”? Doncs, home, per què deixem que ens envaeixi la Navidad? “I no et pots imaginar el que ens estem divertint preparant el nostre viatge”, continua la missiva. Un altre calc del castellà, aquest pitjor, perquè és la importació d’una estructura sintàctica. La que es construeix amb l’anomenat lo intensiu, que fa anys que intentem desterrar. Ens n’hem sortit almenys al català escrit de les persones de carn i ossos, no el de les màquines, ja que tothom (vull dir tots els experts de totes les tendències lingüístiques) el condemna. I és tan fàcil d’evitar com utilitzar un com (“com ens estem divertint”).
D’acord que el tuf de traducció automàtica se sent d’una hora lluny. Després de passar-ho pel maleït giny això no s’ho ha llegit ningú. Però el que és interessant del tema és que són castellanismes que molts catalanoparlants fan espontàniament, tant quan parlen com quan escriuen, encara que escriure sigui el seu ofici.
Mireu com continua el pretès vell panxut: “Mentre t’escric tinc al meu costat a Rudolf donant-me amb el musell”. Donant-te què, fill meu? Sembla que en el català medieval aquest donar equivalent a fer sentir a algú cops tenia un cert ús, però no crec que el nostre amic rabassut vulgui emular els clàssics, més aviat imita els moderns. “Ai, m’he donat aquí”, es diu ara. O “Dona-li a aquest botó”, si es tracta de passar pantalles a l’ordinador. Per evitar aquests donar que la majoria encara sentim com a forans, ens en anem a l’altre extrem i cada cop més sovint fem cops (fins i tot quan són de mà ). La pèrdua d’intuïció a l’hora de fer servir fer o donar és irreversible.
Tornem al Rudolf. El Pare Noel té al costat “a Rudolf”. Suposo que deu ser difícil fer entendre a les màquines que en català els complements directes no porten preposició (potser tant com a les persones, perquè tampoc ens en estem sortint).
“Ja saps els juganers que són aquests rens!” Ep, aquí la teoria de la traducció automàtica perd pistonada. Un traductor informàtic qualsevol hauria deixat “Ja saps el juganers que...” Potser a més del traductor automàtic han fet servir l’autocorrector automàtic, que també va molt i molt bé.
“Promet-me que gaudiràs molt de la teva família i els demostraràs que els vols molt cada dia”. Querer és voler i es timar, esclar. Aquest castellanisme, de moment, encara no ha fet fortuna. “I l’any que ve segurament torni a visitar-te”. Aquest sí. Cada cop és més habitual que, per exemple, els meteoròlegs diguin “Potser plogui”, com si així s’espolsessin més les responsabilitats si finalment no plou. En català, aquesta construcció tradicionalment s’havia fet sempre amb indicatiu, present o futur, però indicatiu.
Ja m’imagino el que em dirien les meves filles si els expliqués una mica tot això. “Ah, mare, és normal que el Pare Noel no sàpiga català; ¿que no dius que és d’un altre lloc i que per casa nostra no passa?” Sort que als cinc anys tens explicacions per a tot.
