Com es pot fer neteja a la FIFA

La setmana passada la FIFA, l’organisme que regeix el futbol mundial, va demostrar un cop més la seva habilitat per organitzar espectacles fascinants, d’aquells que mantenen milions de persones enganxades a les pantalles televisives. Però aquesta vegada els protagonistes de l’espectacle no han sigut Messi ni Neymar, sinó Sepp Blatter, el president de la FIFA, 14 col·laboradors seus, la policia suïssa i la justícia nord-americana a través de la RICO (Racketeer Influenced and Corrupt Organizations Act), la llei contra la delinqüència organitzada, pensada en principi per combatre la màfia.

El perill és que l’esfereïdora corrupció que les acusacions del departament de Justícia han tret a la llum ens pot fer creure equivocadament que, per reformar la FIFA, n’hi ha prou amb un canvi de personal. El problema té unes arrels molt més profundes: l’estructura de la FIFA està corrompuda fins al moll de l’os. Encara que Blatter hagi dimitit, si no hi ha una reforma radical la corrupció tornarà a brotar.

Com ha assenyalat Carl Bialik, l’arrel del problema és la fórmula un país, un vot que es fa servir a la FIFA per prendre la majoria de decisions importants. Dóna als països petits una influència enorme i desmesurada sobre l’organització, una influència del tot desproporcionada amb el seu interès per aquest esport o el que hi aporten. Només cal pensar que a Alemanya el nombre de persones que juguen a futbol és 5.257 vegades superior al de Bhutan, però tot i així tant Alemanya com Bhutan tenen un vot.

Un país, un vot és una fórmula absurda que Blatter ha manipulat hàbilment per disposar d’un control absolut sobre aquest esport. Gràcies a la gran quantitat de recursos que ha abocat a les infraestructures futbolístiques de països diminuts, Blatter ha creat una xarxa indestructible de col·legues a les federacions de futbol de tot el món. Uns quants centenars de milers de dòlars invertits en la construcció d’un centre de fisioteràpia a Tahití o en un camp de futbol a les Comores consoliden els vots d’aquests països al congrés de la FIFA. Una coalició d’aquests microestats és la que reelegeix Blatter, i ho continuarà fent a perpetuïtat mentre es mantingui la fórmula un país, un vot.

Per això la reforma ha d’anar més enllà de la necessitat de perdre de vista Blatter i els seus col·legues: ha de buscar un sistema raonable de representació dels països que sigui proporcional amb el seu compromís pel futbol.

La solució és evident: un jugador, un vot. Les votacions s’haurien de ponderar segons el nombre de jugadors -aficionats i professionals- registrats oficialment a la federació de futbol de cada país.

El resultat modificaria molt substancialment la influència dels països on realment es juga a futbol. I aquest canvi no beneficiaria només els estats europeus: Sud-àfrica, amb 1.400.000 jugadors registrats, tindria de sobte un nombre de vots 175 vegades superior al de Letònia, on juguen només 8.385 persones. I encara que Vladímir Putin no hagi sigut gaire partidari de les últimes accions contra la FIFA, potser també es preguntaria per què Rússia, amb 847.000 jugadors registrats, no pot tenir més poder decisori que Kuwait, on només 2.200 persones practiquen aquest esport amb regularitat.

Aquest canvi modificaria els incentius dels directius de les federacions de futbol de tot el món: tot d’una es trobarien que, per tenir més poder, caldria tenir el màxim possible de jugadors registrats i mantenir-los en actiu. En molts llocs, el més fàcil per aconseguir-ho seria atreure les dones i les nenes al camp, on acostumen a estar molt infrarepresentades.

No cal dir que precisament això és el que haurien de fer les federacions de futbol: procurar que un gegant comercial multimilionari com la FIFA promogui la participació a nivell popular, en lloc de finançar una vida de luxe a buròcrates de països on gairebé ningú juga a futbol.

La fórmula un jugador, un vot permetria als països amb més implicació futbolística prendre les grans decisions. Els 12 països més grans (Alemanya, els Estats Units, el Brasil, França, Itàlia, Anglaterra, Sud-àfrica, Holanda, el Japó, Rússia, el Canadà i la Xina) representarien, entre tots, més del 60% dels vots. Això seria més raonable que el sistema actual, segons el qual, en una associació amb 209 membres, el 50% dels vots corresponen a 105 països que acullen només el 2,2% dels jugadors de futbol del món.

El principal obstacle per a aquesta reforma, força lògica, és que caldrà convèncer la FIFA d’adoptar-la. L’organització està tan esquitxada de corrupció que no va poder deixar de reelegir Blatter tot i tenir l’FBI trucant a la porta.

Amb les normes actuals, les 105 federacions més petites tenen els vots necessaris per bloquejar qualsevol reforma que els pugui arrabassar de cop i volta aquesta moma. I pot molt ben ser que sigui impossible reformar la FIFA des de dintre. Perquè hi hagi un autèntic canvi potser caldrà que s’enfonsi una organització ferida de mort i que aparegui un nou òrgan de govern disposat a adoptar la fórmula un jugador, un vot.

Sembla molt dràstic, però ja ha passat altres vegades. La Federació Internacional de Tenis va organitzar les competicions internacionals fins que els jugadors es van amotinar i la van substituir per la seva pròpia organització, l’Associació de Tenistes Professionals, que ara és l’organisme mundial que regeix aquest esport a tots els efectes, excepte pel que fa a la denominació oficial.

La FIFA podria continuar existint de manera residual, amb els membres de l’organització intercanviant suborns en sales de banquets buides. Mentrestant, les grans empreses patrocinadores, com ara Visa i Coca-Cola, fugirien en massa cap a una nova organització que tindria el suport dels millors jugadors del món i dels països on juguen.

*L’autor ha escrit per a The Guardian, The New Republic, The Washington Post, The New York Times, Financial Times, i ha editat VenEconomy i el blog Caracas chronicles