La resposta és que sí. La pregunta la formulava Antón Costas, expresident del Cercle d’Economia, en un recent article titulat “Pot l’independentisme ser liberal?”. En aquest article repassava la deriva de la política catalana els últims deu anys. Costas assegura que la bandera de la independència sempre hi ha estat, per bé que arriada, però que l’ANC va trobar una finestra d’oportunitat per arrossegar els partits cap a l’unilateralisme. El pecat capital hauria estat, sempre segons l’autor, les jornades parlamentàries del 6 i 7 de setembre del 2017, en què es van aprovar les lleis de desconnexió: un “auto-cop parlamentari” que posava fi al llarg “consentiment” dels catalans no nacionalistes envers els governs nacionalistes de Pujol i Mas. Desobeir la Constitució (i l’Estatut) era anar massa enllà i els ciutadans no nacionalistes deixarien de “consentir”, és a dir, que estava servida la fractura de la societat.
Què hi pinta, el liberalisme, en tot això? Mirem-ho. D’entrada, “consentir” o “no consentir” governs democràticament votats no sona gaire liberal, sobretot si s’hi posa el xantatge de fracturar la societat. Però bé, anem al fons: Costas associa liberalisme a pluralisme polític, i a evitar que la societat sigui governada des dels extrems. Afirma que el dret a decidir sense traves excessives ha estat un concepte massa pervertit per l’independentisme, la qual cosa l’ha allunyat de la “senda del progreso”. Aquesta es trobaria, doncs, en el respecte a les normes i a la pluralitat social i política. La pregunta a fer, al meu criteri, és què passa quan hi ha una majoria parlamentària i social a favor de l’autodeterminació. De fet, les lleis de desconnexió no eren lleis aprovades per entrar en vigor immediatament, sinó per ser referendades per una consulta democràtica que les aprovaria si (i només si) el resultat del referèndum fos favorable. No se m’acut plantejament més liberal i respectuós amb la pluralitat social que el fet de convidar a votar tothom, pensi com pensi. Una altra cosa és que el referèndum fos declarat il·legal. Llavors entrem, doncs, en l’altra condició que posa Costas: el compliment de la llei.
¿La desobediència és una forma legítima de protesta o no? Sí, sobretot si es paga la multa. El problema ve, entenc, quan aquesta desobediència no l’exerceixen ciutadans, sinó governs. Això té les seves conseqüències, esclar. Estic segur que Costas no comparteix la pena de presó imposada, però centrem-nos en les conseqüències socials i polítiques, i no en causes politicojudicials que no tenen gaire d’estat “liberal i democràtic”. D’acord, anem-hi: ¿tenia alternativa, l’independentisme? Davant de la retallada judicial a l’Estatut, la negativa a negociar noves competències i nou finançament, i finalment la negativa a votar un referèndum d’autodeterminació, quina sortida se li havia ofert? D’on venia el veritable unilateralisme? ¿Tenia dret o no tenia dret, el govern de Junts pel Sí a forçar una situació (tensa, en efecte) que en cas d’èxit dugués a un referèndum (acordat o no) i, en cas de fracàs, evidenciés la manca de voluntat de diàleg d’Espanya i els seus flagrants dèficits democràtics? Si parlem de pluralisme social i polític, quin lloc hi ocupa Espanya? ¿O bé és un estat on s’empresona i persegueix ideologies massa perilloses? ¿És liberal, fer primar la llei vigent per damunt del debat polític, fins al punt de vulnerar drets fonamentals (com ja comença a denunciar la justícia europea)? Qui vulnera més la llei i, sobretot, qui vulnera més el pluralisme i el liberalisme? Això no és un “i tu més”, que consti: és una invitació a reflexionar sobre si tot plegat té alguna sortida.
Una taula de diàleg sembla un bon plantejament… quan s’hi convida tots els implicats, esclar. Impedir la investidura de Puigemont, de Sànchez i de Turull, afavorir la destitució de Torra i alhora deixar la taula suspesa per si de passada es pot posar el mateix Salvador Illa com a interlocutor (és a dir, interlocutar amb tu mateix), no sembla gaire liberal ni bilateral: més aviat és un monòleg, una negació de l’altre. No interlocutar amb qui no vols interlocutar, per no parlar d’allò que no vols parlar, no resol cap problema: només l’enverina. L’independentisme no ha fet cap altra cosa que plantejar un tema des d’una majoria, i no se li ha permès. El més liberal i democràtic, sincerament, seria debatre amb l’altre sense provar d’anul·lar-lo. Ei: això si és que es pot “consentir” l’existència de l’altre, esclar.
Jordi Cabré és escriptor i periodista
