Com pot guanyar Kamala Harris

Kamala Harris té molt a fer en poc temps. Però la seva tasca més important és determinar l’eix sobre el qual haurien de girar aquestes eleccions.

Ha fet campanya per protegir la democràcia, l’estat de dret i la llibertat reproductiva d’un nou mandat de quatre anys de Donald Trump. Com a defensora categòrica dels drets a l’avortament i exfiscal, està perfectament preparada per convertir aquests temes en el centre de la seva campanya. Li agrada recordar als votants la condició de convicte de Trump. “M’he enfrontat a criminals de tota mena”, va declarar en el seu primer míting de campanya, en un gimnàs de Milwaukee. “Per tant, escolteu-me quan us dic: conec els tipus com Donald Trump”.

Però plantar cara a Trump i defensar els drets reproductius no és suficient. Per derrotar-lo, Harris ha d’abordar els motius de queixa legítims que ell explota: la sensació que hi ha entre molts nord-americans, especialment els que no tenen cap títol universitari, que no s’escolta la seva veu, que no es respecta la seva feina i que les elits els menyspreen. Necessita un missatge que torni a connectar el Partit Demòcrata amb els votants de classe treballadora, de qui s’ha allunyat en les últimes dècades. Com a exsenadora de Califòrnia, pot ser que no transmeti aquest missatge de manera natural, i Trump s’ha afanyat a intentar qualificar-la de “llunàtica de l’esquerra radical”. Però si Harris vol presentar una política progressista que pugui arrabassar el futur al moviment MAGA, ho ha d’intentar. Podria ser l’element clau de la victòria o la derrota d’aquest novembre.

Per començar a abordar la ira i la polarització que s’ha apoderat d’aquest país, els demòcrates han de recordar què ens ha portat a aquest perillós moment històric: una majoria aclaparadora de nord-americans –un 85% aproximadament– creuen que als seus líders no els importa el que pensen i que no tenen cap influència significativa a l’hora de configurar les forces que governen la seva vida.

Aquesta sensació de desempoderament és a la base dels temes més candents abordats pels republicans en aquesta campanya: la inflació i la immigració.

Si Harris continua repetint dades econòmiques sense tenir en compte l’opinió de la majoria dels votants, no incidirà en el descontentament que la situa darrere de Trump a les enquestes. Un atur baix, un creixement de l’ocupació sòlid, un augment dels salaris: segons els paràmetres habituals, l’economia ha sigut un èxit durant els anys de govern de Biden. Tanmateix, la inflació que plana sobre els votants és tan gran que la majoria desaproven la gestió econòmica del president. Per què? Perquè la inflació no és una qüestió que tingui a veure només amb el preu dels ous. Molts votants la viuen com un atac a la seva capacitat d’acció, un indicador diari de la seva impotència: per molt que treballi o que guanyi, no puc avançar ni tan sols aguantar el ritme.

I com és que l’augment de passos fronterers il·legals ha sigut tan preocupant, fins i tot per als votants que viuen lluny de la frontera del sud? No perquè creguin en l’encesa demagògia de Trump quan parla d’una allau de delinqüents, violadors i malalts psiquiàtrics, sinó perquè un país incapaç de controlar les fronteres el veuen com un país incapaç de controlar el seu destí –i com un país que tracta els estrangers millor que alguns dels seus ciutadans.

Reimaginar l’economia i renovar el nostre sentit de ciutadania compartida poden semblar iniciatives independents. La primera iniciativa té a veure amb la inflació, els tipus impositius i la política comercial, i la segona amb la identitat, la comunitat i el respecte mutu. Ara bé, totes dues formen part del mateix projecte polític. Les mesures econòmiques no només defineixen la distribució de la renda i la riquesa; també determinen el reconeixement i la consideració socials.

Per recuperar la confiança dels votants que han perdut, els demòcrates han de reconèixer que el projecte de globalització neoliberal que ells i el gruix dels republicans han dut a terme durant les últimes dècades ha comportat grans beneficis per als de dalt, però la pèrdua de llocs de treball i salaris estancats per a la majoria dels treballadors. Els guanyadors han utilitzat aquests enormes beneficis per exercir influència en les altes esferes. El govern va deixar d’intentar controlar el poder econòmic concentrat. Els dos partits van unir forces per desregular Wall Street. I quan la crisi financera del 2008 va portar el sistema a un pas de l’abisme, van gastar milers de milions de dòlars per rescatar els bancs, però van deixar que els propietaris normals i corrents se’n sortissin sols.

Al 2016, quatre dècades de govern neoliberal havien creat desigualtats d’ingressos i riquesa insòlites des dels anys vint. Els sindicats estaven en declivi. Els treballadors rebien una part cada cop més petita dels beneficis que produïen. L’administració reclamava una part creixent de l’economia, però es decantava més pels actius especulatius (com els derivats de risc) que pels actius productius (fàbriques, habitatges, carreteres, escoles) de l’economia real.

En lloc de combatre directament el mal que havien fet, tots dos partits polítics van dir als treballadors que milloressin a base d’obtenir títols universitaris. Els polítics deien: el que guanyes dependrà del que aprenguis; si ho intentes, ho aconseguiràs. Les elits que van donar aquest consell no van tenir en compte l’ofensa implícita que això contenia: si les passes magres en la nova economia, és culpa teva. Aquesta irritant barreja de perjudicis econòmics i sobrevaloració dels títols acadèmics va ajudar a impulsar Trump fins a la presidència.

Les polítiques econòmiques de Trump van fer poc per als treballadors que li van donar suport. Va intentar (sense aconseguir-ho) abolir el pla d’assistència sanitària amb què molts d’aquests treballadors comptaven. I va promulgar una rebaixa d’impostos que afavoria principalment les empreses i els rics. Però la seva animositat contra les elits i el projecte de globalització que propugnaven va continuar tenint ressò. El 2020, Joe Biden el va derrotar, però els votants sense títol universitari es van quedar amb Trump.

Biden, un demòcrata de llarga trajectòria, no era cap radical. Tal com va observar J.D. Vance en el seu discurs a la Convenció Nacional Republicana, Biden va votar a favor del NAFTA l’admissió de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç i la guerra de l’Iraq. (Vance no va afegir que la majoria dels republicans també hi van votar a favor. Més republicans que demòcrates van votar a favor del NAFTA i de la normalització de les relacions comercials amb la Xina, i la debacle de la guerra de l’Iraq va ser concebuda i liderada pel president George W. Bush, Dick Cheney i Donald Rumsfeld.)

Però com a president, malgrat la seva carrera centrista, Biden s’ha allunyat de les polítiques que havien provocat una reacció populista i havien enfortit Trump.

Les ambicioses inversions públiques de Biden en infraestructures, fabricació, llocs de treball i energia neta han recordat el paper vigorós del govern durant el New Deal, de la mateixa manera que el seu suport a la negociació col·lectiva i a la reactivació de la llei antimonopoli. Tot plegat l’ha convertit en un dels presidents més importants de l’era moderna.

Tot i així, ha continuat sent impopular. Biden i el seu equip es pensaven que el problema era circumstancial: les inversions públiques triguen temps a produir llocs de treball i beneficis tangibles.

Però el problema real era més de base. Biden no ha ofert mai una visió de govern àmplia, no ha explicat mai de quina manera les polítiques que ha promulgat han revaloritzat un nou projecte democràtic. Franklin Roosevelt va entendre la necessitat de ressaltar una situació de conjunt. Va convèncer el públic que les agències que va crear i les polítiques que va promulgar oferien al poble nord-americà una manera de frenar el poder corporatiu que amenaçava amb privar-lo d’una influència significativa sobre la manera com era governat.

Biden no ha ofert cap discurs comparable.

Quan va trencar amb l’era de la globalització neoliberal, i va reafirmar el paper del govern en la regulació dels mercats per al bé comú, ho va fer de manera poc vistosa o explicada. No va reconèixer que el seu partit havia sigut còmplice de les polítiques que havien ampliat la bretxa entre vencedors i vençuts. Potser s’ha deixat portar més per l’instint polític que per la visió temàtica; potser no ha volgut destacar la seva ruptura amb la filosofia favorable al mercat del president anterior. El seu pla de rescat nord-americà, la llei d’ocupació i inversió en infraestructures, la llei de xips i ciència i la llei de reducció de la inflació... Al final, tot plegat ha suposat una política impressionant, però desproveïda d’un tema vertebrador. La seva presidència ha sigut un triomf legislatiu però un fracàs com a projecte evocador.

Això l’ha convertit en un adversari feble per a Trump, un candidat amb poc èxit pel que fa a polítiques però que amb el moviment MAGA s’alinea amb la ira de l’època.

Què significa tot això per a la campanya de Harris?

Derrotar Trump significa prendre’s seriosament la divisió entre guanyadors i perdedors que polaritza el país. Significa reconèixer el ressentiment de les persones treballadores que consideren que la feina que fan no és respectada, que les elits les menyspreen, que tenen poca veu a l’hora de donar forma a les forces que governen la seva vida.

Per fer-ho, Harris hauria de remarcar un tema que fa temps que està implícit però poc desenvolupat en la presidència de Biden: la dignitat del treball. Les inversions públiques i les reformes laborals de Biden han sigut dissenyades per reconstruir les comunitats soscavades per la globalització i per crear una economia que permeti prosperar a tothom. La campanya de Harris no només hauria de defensar aquests èxits, sinó que també s’hauria d’embarcar en una cosa més ambiciosa: un projecte de renovació democràtica que va més enllà de la mera salvació de la democràcia amenaçada per Trump. Democràcia, en un sentit tangencial, vol dir que deixes el càrrec quan perds, i és aquest aspecte elemental el que el comportament de Trump posa en qüestió.

Però la democràcia en el sentit més general implica que els ciutadans deliberin junts sobre la justícia i el bé comú. La dignitat del treball és important per a una democràcia sana perquè permet a tothom contribuir al bé comú i guanyar honor i reconeixement pel fet de contribuir-hi.

Perquè Harris, oferint propostes concretes per honrar el treball –i per recompensar-lo de manera justa–, podria obligar Trump i Vance a triar entre el partit de la classe treballadora en què esperen convertir-se i el Partit Republicà corporatiu que segueixen sent.

La candidata hauria de fer preguntes que puguin dinamitzar la política progressista del segle XXI: si realment creiem en la dignitat del treball, per què gravem els ingressos del treball a un tipus més alt que els ingressos de dividends i plusvàlues? ¿El salari mínim per hora del país no hauria de ser superior a 7,25 dòlars? Trump ha proposat eximir les propines dels impostos. Doncs aquí teniu una proposta més atrevida: per què no reduïm o eliminem els impostos sobre la renda que paguen els treballadors i compensem els beneficis fiscals amb un impost sobre les transaccions financeres?

Més enllà de les mesures fiscals: ¿i si s’augmentés la inversió pública en atenció infantil universal no només per donar suport als que treballen fora de la llar, sinó també per millorar el sou i les condicions laborals de les persones cuidadores? Els demòcrates podrien promoure la negociació sectorial perquè els treballadors de menjar ràpid puguin negociar els salaris i les condicions de treball de manera generalitzada en la seva indústria en comptes de negociar empresa per empresa. Els demòcrates podrien exigir a les empreses que els empleats formin part dels consells d’administració i classifiquin els treballadors temporals com a empleats. I l’automatització? ¿Les decisions sobre el futur de la intel·ligència artificial i les noves tecnologies s’han de deixar als capitalistes de risc de Silicon Valley, o els ciutadans, amb suport de la inversió pública, haurien de poder incidir en com es desenvolupa la tecnologia i impulsar la innovació que enforteix els treballadors en lloc de substituir-los? Pel que fa al canvi climàtic, ¿i si, en comptes d’imposar solucions tecnocràtiques de dalt a baix, intentéssim escoltar els que temen que els seus mitjans de vida es vegin alterats i creéssim fòrums locals que donin als treballadors de la indústria dels combustibles fòssils i l’agricultura l’oportunitat de col·laborar amb els líders de la comunitat, els científics i els funcionaris públics en la configuració de la transició cap a una economia verda?

Aquest podria ser un plantejament moral i polític més sòlid sobre el nostre futur: un discurs que comenci a abordar el descontentament que Trump ha aprofitat. Harris i el seu equip poden defugir aquest objectiu, amb l’esperança que puguin guanyar les eleccions cenyint-se a la por a Trump i les prohibicions sobre l’avortament. La campanya electoral és massa curta, podrien argumentar, i el que hi ha en joc és massa; elevar els termes del discurs públic és un projecte per a un altre dia.

Això, però, seria un error polític i una oportunitat històrica perduda. Burxar Trump acusant-lo de convicte apuntalaria la base, però reforçaria la divisió. Oferir als nord-americans un projecte democràtic més inspirador podria fer canviar l’opinió d’uns quants, guanyar-se alguns votants i oferir una certa esperança de reduir el ressentiment en la vida pública.

Copyright The New York Times