El que es pot dir i el que no

Baruch Spinoza era ateu. Sense matisos: ateu. Però es va haver de cobrir amb la capa del panteisme (quan tot és déu, en realitat no és res) perquè, malgrat que visqués als Països Baixos, un dels territoris més tolerants d’Europa durant el segle XVII, la llibertat d’expressió tenia límits: la blasfèmia constituïa un delicte.

Als 24 anys, Spinoza va ser expulsat de la comunitat jueva. Va publicar anònimament el Tractat teològic-polític i va tenir molta cura d’evitar irritar les autoritats protestants, que havien acollit milers d’hebreus expulsats de la península Ibèrica. Va ser inútil: el 1678, un any després de la seva mort, totes les seves obres van ser prohibides pel govern dels Països Baixos. El 1679 van ser incloses a l’Índex de llibres prohibits del Vaticà.

Spinoza, com assenyala el seu estudiós (i crític) Leo Strauss, va fer tot el que va poder per enfosquir la seva prosa i enteranyinar conceptes: una manera típica de defugir els perills que comporta pensar públicament. La seva Ètica, per exemple, podria haver sigut molt més llegible. No ho és. Costa tota una vida, si hi ha sort, desxifrar-la. Tot i així, els rastrejadors de blasfèmies van detectar que aquests textos obscurs estaven lluny de la fe i massa a prop de la raó.

Les religions monoteistes tenen aquestes coses. I continuen tenint-les. A diversos estats del país que es considera pàtria de la llibertat (Kentucky, Louisiana, Mississipi, Tennessee, Florida i altres) hi ha grans dificultats per ensenyar a les escoles la teoria de l’evolució. Quan es fa, cal que sigui en paral·lel amb l’ensenyament del creacionisme (la Bíblia com a fonament de la ciència) i amb aquest eufemisme anomenat disseny intel·ligent. Tinc dret a dir que em sembla un exemple suprem de fins on pot arribar l’estupidesa col·lectiva sense que se m’acusi de cristianofòbia. Hi ha cristians de tota mena.

L’altre dia vaig entrevistar a Madrid (amb públic) l’escriptor i acadèmic Amin Maalouf. Després de la xerrada es va obrir un torn de preguntes que, com sol passar, va ser monopolitzat per un senyor sense gaires dubtes i amb necessitat de deixar anar el seu discurs. Res de nou. Entre altres recriminacions, el senyor va criticar que haguéssim parlant durant un parell de minuts de “terrorisme islàmic”. Allò, segons ell, no era res més que un constructe racista. Sobre l’auditori hi va flotar el miasma d’aquesta acusació tan xarona que en diuen islamofòbia.

Les crítiques a la religió, en general, sembla que formen part d’allò discutible. La cosa canvia quan la religió en qüestió és l’islam. Aquí ens incomodem. Recordar que existeix un terrorisme islàmic és percebut com un atac a milers de milions de musulmans que practiquen la seva religió en pau i pateixen en primera línia els desvaris jihadistes. Absurd, oi?

Islam i immigració conformen el perímetre exterior d’allò de què es pot parlar. L’altre dia, un periodista, Juan Soto Ivars, va publicar un text raonable (i innocu) sobre alguns comportaments de determinats immigrants joves. Oh, blasfèmia! Molts se li van tirar al damunt per “comprar l’argumentari de la ultradreta”.

Vejam: l’argumentari de la ultradreta inclou deportacions i expulsions, paranoies sobre el gran reemplaçament, prioritats nacionals, xenofòbia a dojo i incoherències múltiples. És molt fàcil detectar-lo. I és molt fàcil distingir-lo del que hauria de ser un debat normal (amb els seus sarcasmes i exageracions) sobre l’encaix de la immigració, com també sobre qualsevol altre fenomen contemporani. Es pot ser conscient de la necessitat de la immigració i del fet que els immigrants són persones amb drets, i apuntar que tal cosa o tal altra, com, per exemple, la hipocresia d’un cert progressisme (“no parlem del que dona vots a la dreta”), ens torna als vells mecanismes de l’excomunió per blasfèmia.

No hem tornat al segle XVII, per descomptat. Es pot discutir sobre qualsevol afer. Però quan s’aborda algun dels tabús que, d’un cantó o d’un altre, constitueixen banderes de l’anomenada guerra cultural (religió, avortament, immigració, memòria, nació, etcètera), salten els anatemes. Volen saber per què no li va gaire bé a l’esquerra i no gaire malament a la ultradreta? Perquè l’esquerra practica allò que Noam Chomsky sempre va denunciar: discutir molt sobre tot allò que quedi dins del marc acceptable i no esmentar res del que en quedi fora.

A la nova ultradreta li basta amb dir rucades fora del marc per semblar lliurepensadora, en contraposició amb l’esquerra. Aquest gran error d’apreciació només pot portar problemes.