Com es pot detectar el trauma

Poques setmanes després de l’11-M vaig tractar un nen de set anys que volia posar fi a la seva vida perquè el món s’havia tornat dolent i era qüestió de temps que algú també li fes mal a ell. Després d’un atemptat, són especialment vulnerables les persones amb antecedents de depressió, les que han estat víctimes anteriorment (atracaments, atemptats, etc.) i els joves i nens que no entenen el que està passant, als quals hem de donar algun tipus d’explicació. Sovint ens sembla que els nens no s’assabenten del que passa, però no és així.

Ara bé, davant les situacions traumàtiques que hem patit arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens trobem tots amb el cor encongit. D’una banda, tenim el dolor per les víctimes i els seus familiars, i de l’altra, la nostra afectació personal, ja sigui per haver estat als llocs dels atemptats o per haver vist les imatges transmeses per les xarxes socials o els mitjans de comunicació.

Hem d’estar molt atents, ja que sovint algunes persones que no han estat ferides no es consideren a si mateixes víctimes, però poden estar afectades pel trauma. S’està detectant que algunes d’aquestes persones no estan demanant ajuda, ja que consideren que d’altres ho necessiten més que elles. És el cas de policies, metges i treballadors sanitaris que van atendre els ferits, de persones que eren als escenaris dels atacs i que van estar confinades durant hores sense saber què estava passant fora, de familiars que van passar hores sense saber com estaven els seus éssers estimats. Hi ha molta gent que pot estar afectada i en risc de patir estrès posttraumàtic.

El trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) apareix com a resultat d’una situació en la qual la persona ha patit o ha estat testimoni d’una agressió física o amenaça per a la seva vida, o la d’una altra persona, i la reacció emocional implica una resposta intensa de por, horror o indefensió.

Aquest és el cas del que ens ha tocat viure. Per aquest motiu és important vigilar aquelles persones que poden estar afectades, i que sovint ni tan sols són conscients del que els està passant, o pensen que és normal i que ja passarà. Per això és important detectar la simptomatologia posttraumàtica.

Dins d’aquesta simptomatologia ens podem trobar que poden reviure el fet, o la situació, una vegada i una altra, d’una manera intensa, en forma de malsons, imatges recurrents, records angoixants del moment, reaccions físiques i molestes de situacions que els recorden el que ha passat. També es pot detectar una simptomatologia evitativa: no poder recordar aspectes importants de la situació, mostrar falta d’interès en activitats normals, expressar menys els estats d’ànim, evitar persones, llocs o pensaments que els facin recordar l’atemptat, etc. També són símptomes un estat d’ànim negatiu persistent, tenir creences o expectatives negatives que poden ser persistents o exagerades sobre un mateix, els altres o el món, mostrar una disminució important de l’interès o la participació en activitats significatives, i la incapacitat persistent d’experimentar emocions positives. I sobretot, la hiperactivació, en la qual es poden observar dificultats per concentrar-se, estat d’alerta o hipervigilància, estar irritat o tenir atacs d’ira, i tenir dificultats per dormir. En algunes persones també es podrien detectar sentiments de culpa. Com a conseqüència de tot això, es poden tenir alguns símptomes característics de les situacions d’ansietat i d’estrès, com ara agitació o excitabilitat, marejos, esvaïments, sensacions de taquicàrdia i mal de cap.

Els símptomes poden començar immediatament després o poden sorgir més endavant, fins i tot mesos o anys després.

La simptomatologia pot remetre o cronificar-se depenent de les característiques personals però una intervenció adequada pot evitar que el trauma es cronifiqui.

Recordo el cas d’una adulta víctima d’un atemptat terrorista que no havia rebut suport psicològic i que set anys més tard seguia tancada a casa, amb molta por i amb un sentiment d’incomprensió nascut del fet que tothom li deia que ja havia passat molt temps i havia d’estar bé. Ella responia: “Jo també vaig morir el dia de l’atemptat”. Li havien curat les ferides físiques però no les emocionals. Hem d’evitar que situacions com aquestes puguin repetir-se.

De la mateixa manera que si ens trenquem un braç rebrem un determinat tractament, les ferides emocionals, malgrat que no es veuen, hi són. Per aquest motiu, tan aviat com detectem simptomatologia posttraumàtica hem de buscar ajuda psicològica de professionals formats en trauma, ja que la intervenció primerenca ajuda a evitar la cronificació.

És important tenir un bon suport familiar, poder parlar del que hem viscut i, en cas que sigui necessari, demanar ajuda psicològica tan aviat com sigui possible.