L’any 2021, la novel·lista guanyadora del premi Booker Arundhati Roy va publicar un article titulat “Vivim en una època de minimassacres”, fent referència a l’increment de violència a l’Índia: la marginalització de la comunitat musulmana, la deriva autoritària del país, les agressions contra les dones... Tot, amb la complicitat dels mitjans de comunicació. Al final del text, es preguntava pel rol de l’artista en temps de democràcia en crisi: l’art, deia, ha de servir per veure millor. Per veure més fondo. Per tenir molts ulls que arribin on normalment costa d’arribar.
Sembla que l’ambient que descriu Roy a l’Índia resulta familiar, avui, a gairebé qualsevol indret del món. Trump torna al poder als Estats Units, amb més incertesa que mai. Els últims atacs russos maten una vintena de persones a Ucraïna. Biden autoritza Zelenski a utilitzar míssils de llarg abast nord-americans i inaugura una nova fase de la guerra. Meloni, malgrat el rebuig de la justícia, insisteix a deportar migrants a Albània. I a això s'hi suma, esclar, la massacre a Palestina i al Líban, l’amenaça de la guerra nuclear, la fragilitat dels cascos blaus en els conflictes internacionals, els 82 feminicidis a Espanya al llarg del 2024, el recent judici per l’assassinat homòfob de Samuel Luiz, l’expulsió cruel dels veïns de les seves ciutats... i també la retòrica, esclar, que crea un estat d’ànim col·lectiu: el passat 10 d’octubre, l’exministre d’Afers Exteriors Miguel Ángel Moratinos sentenciava al Cidob de Barcelona que som al límit d’una Tercera Guerra Mundial.
La pregunta que molts de nosaltres ens fem, en aquest temps de massacres, és: i què hi puc fer, jo, amb tot això? M’agrada pensar que la cineasta Agnès Varda s’ho va demanar al llarg de la seva vida. Ara el CCCB celebra la trajectòria de l’artista en una exposició que mostra una retrospectiva de la seva obra molt ben curada. Sense indulgència ni queixes, Varda no es va plantejar mai la rendició davant d’un present convuls: calia continuar creant. La seva actitud em recorda un concepte que la Marina Garcés em va explicar fa un temps: la ràbia tendra. És a dir, la possibilitat d’esmenar, combatre, lluitar, des d’una tendresa que també sigui radical. Sense reproduir la violència imposada i sistèmica, burlant els discursos d’odi i activant una resposta creativa, imaginativa, però no per això menys rabiosa, menys punyent. Ni Varda ni Garcés afirmarien que aquesta ràbia tendra pot aturar un genocidi, però sí que insistirien en la força que té per imaginar altres futurs possibles, altres maneres de ser ara i aquí, negant l’imperatiu bel·licista i agonístic que ens imposen des de terra, mar i aire.
A Les glaneurs et la glaneuse, un documental sobre l’art d’espigolar que reinventa el cinema, Varda construeix una poètica de la marginalitat, sobre aquells que viuen de recollir el que els altres no volen. Així, redefineix les idees del malbaratament i del reaprofitament, i construeix una altra mirada sobre la vida, el consum i allò que aparentment no importa. Dignifica, podríem dir. Fa de l’art una manera de reatorgar valor al que hem despullat de preu. Atén les vides silenciades, invisibles, a la vegada que fa una de les crítiques més ferotges que he vist mai a la violència amb què el sistema condemna, ignora, distribueix de manera desigual i causa dolor. Retrata una altra minimassacre de la nostra era. Però no ho fa sense alegria ni frescor, sense tendresa, en un film que és, diguem-ho, preciós.
La cineasta volia desisolar les “vides separades”. Ajuntar de nou el que injustament havia estat aïllat. Visibilitzar vincles impossibles, lluites negades. A Salut les cubains va retratar l’energia de la Cuba postrevolucionària; a Black Panthers va mostrar la mobilització d’aquest partit; al film col·lectiu Loin du Vietnam explorava les revolucionàries vietnamites; a L’Opéra-Mouffe s’interessava pels sensesostre; a la premiada Sans toit ni loi seguia les passes d’una rodamon en moviment perpetu. Per a Varda, crear tractava de fer presents altres maneres de viure que ja existien: assenyalar que hi ha fugues, utopies quotidianes, mons alternatius que ja bateguen en el nostre, massacrat.
No en va, qualsevol clima de confrontació i de violència vol eliminar els artistes. Desprendre’s d’ells. Censurar-los. Exiliar-los. Perquè l’artista desitja veure més i millor, com escrivia Roy. O, com demostra Varda, perquè l’artista pot tenir les eines per salvar-nos de la guerra.
