Com es veurà demà el Procés, i el procés que va dur al Procés? Com seran recordats els seus principals protagonistes? És impossible saber-ho. De moment, sabem que els resultats són els que són. En les presents circumstàncies, és lògic suposar que, de Pujol a Puigdemont, passant per Mas i altres, alguns –si no tots–, es deuen demanar com serà recordada la seva petja.
La preocupació per la posteritat ja es manifestava en els anys efervescents del Procés. "Estem fent història", es deia sovint. A la premsa, des de posicions confrontades, els esments a la posteritat eren aleshores habituals. "No hi ha dubte que si Mas aconsegueix l'estat propi, i després plega, tindrà plaça fixa a la posteritat", escrivia Toni Soler. "L’estampa de Torra surfejant en el tsunami queda per a la posteritat, com en un parc monotemàtic", escrivia Ramon Miravitllas. La llista de mencions podria seguir…
Sobre la posteritat s'ha de ser realista. Hi ha persones que afirmen que el record que deixin no els interessa. Altres diuen que només hi pensen de tant en tant. També n'hi ha d’obsessionats amb el tema. Em sembla que els menys sincers són els primers: s’ha de ser molt estrany per tenir ganes de ser oblidat, o de deixar un mal record. A més, d’una manera conscient o no, qui més qui menys té l’esperança posada en alguna rectificació pòstuma. Els que s’han sentit mal compresos o poc reconeguts voldrien ser-ho en el futur; els que se senten en falta o culpables, per causes reals o imaginades, esperen ser excusats i absolts.
Els més capficats per l’assumpte de la posteritat solen ser els governants. És sabut que Emmanuel Macron, el president francès, interpel·la sovint els seus interlocutors amb un preocupat "que es dirà de mi?" No és un cas únic, és el mínim que es pot dir.
Ara bé: quan aquesta inquietud és insistent i va acompanyada de protestes de modèstia, l’efecte és deplorable. Què pretenen que els diguin? Que tindran una unànime aclamació pòstuma? Monuments? Aquesta preocupació dels que han governat pot tenir, com a mínim, dues respostes. La primera és que, mentre duri el record, el més segur és que hi haurà divisió de parers, més o menys com quan ocupaven el càrrec. La segona és empírica i analgèsica: es parla més bé dels morts que dels vius, tret de comptades excepcions, guanyades a pols.
Malgrat aquestes constatacions elementals, sempre hi ha qui s’entesta a monumentalitzar-se, a fabricar-se una posteritat a mida. Un cas notable és el de François-René de Chateaubriand, escriptor monumental i polític detestable. Va deixar dit que volia ser sebollit anònimament. Alhora indicà que volia ser enterrat en un determinat illot, de cara al mar i a les tempestes. A la sepultura no hi ha el seu nom, sinó aquesta inscripció campanuda: "Un gran escriptor francès ha volgut reposar aquí, per escoltar el mar i el vent. Caminant: respecta el seu últim desig". A les seves memòries, Simone de Beauvoir va escriure: "La tomba de Chateaubriand ens va semblar tan ridículament pomposa en la seva falsa senzillesa que, per marcar el seu menyspreu, Sartre va pixar-hi al damunt". No cal arribar a aquests extrems, però aquesta barreja sepulcral de falsa modèstia i vanitat fora de mida resulta insuportable.
Connectada a la preocupació per la posteritat es planteja la qüestió del judici de la història. Aquí, el referent és la reflexió del president Companys en el consell de guerra que el condemnà a mort: "La història ens jutjarà a tots en la nostra intenció".
També en això s’imposa el realisme. En una conversa de 1982 amb un jurista italià, Carl Schmitt li deia: "Sobretot, prengui nota d’això: «Le vaincu écrit l'histoire», és el vençut qui escriu la història. No el vencedor". Schmitt pensava la política com a confrontació amic-enemic, i per tant veia la història en termes estrictes de vencedors i vençuts. Sabia, d’altra banda, que les percepcions històriques no són estables i canvien al llarg del temps.
A curt termini (vae victis, ai dels vençuts), els vencedors imposen la seva història. Però després els vençuts, o els seus hereus, se senten moguts a posar els punts sobre les is, a combatre la versió dominant, a reescriure la història "a contrapèl" de la dominant, com proposava Walter Benjamin poc abans de suïcidar-se a Portbou. Un exemple: Joaquim Albareda, autor d’un gran llibre de referència sobre la Guerra de Successió (1700-1714), ha escrit que "disposem de multitud d’estudis per a Catalunya i València, i alguns per a Aragó, mentre que per a bona part dels territoris de la Corona de Castella queda un llarg camí per recórrer".
L’actual multiplicació d’estudis de gènere i postcolonials, amb totes les pugnes culturals i polítiques que generen, mostra l’enorme abast d’aquestes dinàmiques, que generen transformacions i canvis de rumb de les mentalitats i sensibilitats col·lectives. En aquests terrenys movedissos treballen els historiadors i es mou la política.
Citant uns versos del poeta cubà Nicolás Guillén, que evoquen l’esclavatge ("¿Cómo vamos a olvidar / lo que las nubes aún pueden recordar?"), l’historiador Pierre Vilar deia que "la història és feta d’allò que uns voldrien oblidar i uns altres no poden oblidar". No és aquesta una constatació fatalista. Al contrari: assenyala la necessitat d’una història que acosti al màxim a la veritat del passat i desmunti els intents de posteritat fabricada.
