A l’estany dels Patriarques de Moscou, un grup de joves cadets fan fúting i exercicis físics vestits amb uniformes esportius de l’exèrcit de la Federació Russa. Al principi, una pensa que aquesta exhibició es fa aquí perquè aquest parc és emblemàtic: moscovites i pelegrins estrangers el visiten massivament perquè és on Mikhaïl Bulgàkov situa el començament de la seva novel El mestre i Margarida, un dels grans testimonis escrits sobre la dialèctica entre la llibertat individual i el despotisme del poder. Però no és així. En realitat, l’Acadèmia Militar de Moscou és al carrer de darrere, i els aprenents a militars fan pràctiques aquí diàriament.
Segueixo el passeig pel barri que envolta el Kremlin, les muralles del qual enclouen les fascinants esglésies ortodoxes i també les estances del centre del poder polític de Rússia, i tinc la sensació que pels carrers de Moscou, aparentment, ningú diria que es troba en un país en crisi. Ni la guerra, ni les sancions econòmiques, ni el descontentament popular treuen el cap per enlloc, si s’ha de jutjar per les cares dels vianants que aprofiten els últims dies de clima càlid per passejar per la capital de l’imperi de Putin. “Tot això és maquillatge”, adverteixen una vegada i una altra representants de la intel·liguèntsia russa, gent que medita críticament la situació al seu país.
“Ens agrada el poder que tenim? De cap manera! Volem canviar? Ni parlar-ne!”, com descriu sarcàsticament l’escriptor i periodista independent Dmitri Bikov. Ho considera el tret principal del caràcter nacional rus: creure en un poder indiscutible, d’una banda, i poder donar sempre la culpa a l’altre, en lloc de prendre les regnes de la situació, de l’altra. Si és cert que, universalment parlant, són pocs els pobles que conreen la responsabilitat individual com a valor social aplicable en la pràctica, a Rússia aquesta consciència sobre la possibilitat d’influir en les circumstàncies històriques sempre s’ha limitat a les veus aïllades que clamen en el desert.
No obstant això, més enllà de l’ambient a Rússia i de la política de Putin, en l’opinió pública d’Occident s’ha creat una idea equívoca i molt perillosa que exigeix veure en blanc i negre el que està succeint en aquests països eslaus orientals: demonització absoluta de la política oficial de Rússia davant la suposada total innocència del govern actual d’Ucraïna. L’artifici d’aquesta inacceptable versió és la política dels EUA, el binomi Obama-OTAN, que a més ha aconseguit una autèntica Guerra Freda mediàtica. En un article d’opinió titulat La nova Guerra Freda que pot convertir-se en Guerra Calenta entre els EUA i la UE contra Rússia ( Público, 4 de setembre), Vicenç Navarro, catedràtic de polítiques públiques, adverteix que els mitjans de comunicació occidentals, “dòcils davant del poder”, han acceptat una retòrica propagandística que només repeteix que “cal parar l’imperialisme rus”. Això no permet comprendre el que està passant, la qual cosa és condició sine qua non perquè es pugui ajudar els ucraïnesos i els russos -pobles germans que mai havien estat en conflicte- a sortir d’aquesta guerra d’interessos aliens. “Els suposats secessionistes i titelles pro-russos no eren secessionistes en el seu origen, ja que demanaven el desenvolupament d’una Ucraïna federal, cosa que és lògica perquè aquell país està compost de diverses nacions”, escriu Navarro.
Les sancions econòmiques, com hem vist recentment a l’ex-Iugoslàvia, i a Sèrbia en particular, debiliten enormement una economia sana i permeten l’aparició de tota una classe que s’enriqueix en aquestes circumstàncies. A més, donen lloc a una cadena en la qual al final els més perjudicats solen ser els ciutadans corrents, gent com nosaltres, que no únicament perden el poder econòmic, sinó que a més es radicalitzen i comencen a acceptar la retòrica del victimisme, de l’odi i de la intolerància.
Fins ara no hi havia precedents de discòrdies russo-ucraïneses. De fet, la primera unió estatal dels eslaus orientals va ser la Rus de Kíev (la federació de tribus eslaves orientals que va existir entre els segles IX i XIII). Aquests eslaus s’enfrontaven als tàrtars mongols i a molts altres invasors que venien des d’Àsia i Occident, i mai ningú hauria pogut imaginar que lluitarien entre si. Un cop més, la política inepta ha actuat contra el factor humà.
Contemplo Moscou des de l’interior del palauet Paixkov, on se celebra la gala dels premis a les millors traduccions estrangeres de la literatura russa, i recordo les paraules que Wolland, el diabòlic protagonista de l’esmentada novel·la de Bulgàkov, pronuncia cap al final del llibre, a la teulada d’aquesta mateixa bellíssima mansió neoclàssica: “Parlem llengües diferents, però no per això canvien les coses de què parlem”.