Postal d’estiu d’un país rostit

Content de poder-los dir “bon dia” altra vegada. Acabo de tornar del mateix viatge que tots vostès, un viatge al desert dels trenta-cinc graus a l’hora de dinar, tot i els nou-cents metres d’altitud. I així un dia, i un altre dia, i un altre dia; un viatge a l’aire escaldat de bon matí, a les gespes torrades, als marges pansits i als arbres ressecs. Un viatge a un país marró.

L’alzina ha fet honor a la descripció que en fa en Martí Boada: “Suporta les condicions més extremes del clima continental, des de les gelades a la sequera de l’estiu”. Sí, són sofertes les alzines, tot i que també han deixat anar llast. Però el til·ler ha acabat dimitint per esgotament. Al juny, la copa verda era tan frondosa que no es podia veure el cel a través de les branques. Avui, el pobre til·ler és un colador del sol totpoderós. Ha perdut galledes i galledes de fulles que han anat caient cruixides i rostides, sense la sensualitat lànguida de la tardor, en una nova i cinquena estació de l’any, el metaestiu, per a la qual no estaven equipades. Dissabte la temperatura va baixar quinze graus, i ahir no va parar de ploure, com si fóssim a un altre país. La terra no deu entendre res.

He visitat la casa d’Aristides Maillol al peu del camí que s’enfila fins al coll de Banyuls, obert vergonyantment però, a la fi, obert. Al Museu, on hi ha la tomba de l’artista, s’hi exhibeix una petita però suficient mostra de peces del que diuen que és el millor escultor francès contemporani després de Rodin.

I he sentit cantar el camí de l’aigua, per fi, darrere la casa dels grans Josep Maria Boix i Loles Vidal a Bolvir, no gaire lluny de l’església de Talltorta, on un rector austriacista del segle XVIII va fer pintar una església, com si fos un manifest polític, quan el Borbó i els seus bisbes ja ens havien envaït. Li van fer tapar el desacatament, però les pintures han tornat a aparèixer, i el museu a la rectoria que ho explica amb hologrames és sensacional.