S’entén que des del punt de vista dels partits independentistes, en les seves negociacions amb Espanya el seu objectiu principal sigui aconseguir pactar un referèndum d’autodeterminació. És el que faria possible que el seu resultat fos reconegut, també, internacionalment. I dono per descomptat que parlem d’un referèndum amb un sí o un no a la independència, que s’hauria de celebrar en un clima de joc net, sense amenaces i amb una campanya en igualtat de condicions tant per als favorables com per als contraris a la secessió.
Ara bé, aquest és un objectiu purament instrumental. Vull dir que només es refereix a l’eina que permetria dilucidar democràticament quina és la voluntat dels catalans. Fer un referèndum pactat pot ser necessari, però és del tot insuficient. Per aconseguir la independència, caldria que aquesta fos la voluntat majoritària dels catalans. I s’ha de dir sense embuts que ara mateix no estem en aquest punt. Guanyar el dur combat pel dret a l’autodeterminació per acabar perdent el referèndum seria ridícul.
Vista la transcendència i dificultat de l’aspiració a la independència, per tant, fiar-ho tot a l’èxit d’unes majories parlamentàries ha estat i és un error. És una sort que hi hagi diverses formacions que tinguin la independència com a horitzó, sí. Però també és lògic que competeixin entre elles per fer-ho segons els seus criteris i els del seu electorat. En aquest sentit, demanar unitats estratègiques o una suspensió provisional de la rivalitat és tan inútil com absurd. A més, un cop dins el marc institucional espanyol, l’acomodació a les seves regles els omple inevitablement de contradiccions i els afebleix.
L’obstacle de veritat per assolir la independència de Catalunya, doncs, és el de partir d’una unitat nacional cívica. És a dir, d’un sentiment molt àmpliament compartit de pertinença a la nació i que aquest s’acabi convertint en voluntat política. Molt probablement s’hi va ser a prop l’octubre del 2017. Però el cert és que no es partia encara d’una base prou sòlida, madura en el vincle i estable en el temps. L’èpica del referèndum i la resposta posterior arran de la brutal repressió s’ha vist –com era previsible– que no constituïen un punt de no retorn. I si bé la independència segueix tenint un suport alt, el plus de força d’aquell estat d’eufòria s’ha perdut.
I quines serien les condicions per desenvolupar un sentiment de pertinença prou robust per empènyer els catalans no tan sols a voler autodeterminar-se, sinó a fer-ho a favor de la seva sobirania nacional? La meva opinió és que fonamentar-ho en sentiments de greuge cap a Espanya és un error. Per dir-ho ràpid: si és que “Espanya ens roba”, també ens podria deixar de robar i, llavors, renunciaríem a la sobirania? Si un dia Espanya garantia polítiques socials més efectives que les nostres, o considerava la llengua i cultura catalanes com a pròpies, s’haurien acabat les raons?
La qüestió, doncs, és saber sobre què es pot construir una unitat nacional consistent, en positiu, de projecte, en definitiva, prou atractiva per aconseguir l’adhesió madura i estable necessària per a un objectiu de tanta ambició, dificultat i risc. No n’hi ha prou amb tenir raons històriques, o si es vol, la raó històrica. Tampoc ja no es pot construir sobre una il·lusòria cohesió social i cultural en temps de tanta dispersió d’orígens i ideologies.
Històricament, la nació se sostenia en institucions fortes com la família, l’església, l’escola, l’exèrcit... A França, els sindicats. Però ara només hi ha institucions febles i discutides. En altres èpoques també hi havia hagut lideratges forts, tant polítics com socials, dels quals ara estem mancats, potser perquè no agraden, no sé si són possibles ni si convenen gaire.
Per als catalans, la cultura popular –tradicional o contemporània– també ha estat determinant. Però sempre ha estat la llengua el vincle més directe per reconèixer-nos entre nosaltres, i alhora el més senzill d’assumir per tothom, perquè parlar català no posa en qüestió les diversitats ideològiques, culturals, religioses o polítiques. I probablement, encara l’és, o el podria ser, aquest vincle. Però ara també en veiem la debilitat, i com se’ns esfilagarsa. Ni la necessiten gaire els forasters per participar en la vida nacional, ni interessa particularment els joves per a la seva sociabilitat.
Per això, si se’m demana on l’independentisme ha de posar tota la intel·ligència i tota la voluntat, fins i tot abans de cap referèndum, aconsellaria que en aquest objectiu: fer créixer la unitat nacional.
