No crec que puguem tornar al passat sense més ni més, després del que ha passat a Ucraïna, però sí que crec que el que s'està decidint ara a la majoria de països europeus, la Unió Europea i l'OTAN ens distanciarà encara més de Rússia, convertida de forma oficial en el nou i únic enemic al qual cal témer i del qual cal defensar-se de la major manera possible, encara que això de buscar alternatives a aquest temor i disbauxa quedin en un racó.
Dins dels centres de decisió política europeus, ¿algú ha pensat que el que es necessita és justament el contrari del que s'està planificant i comprometent en aquests moments? En altres paraules, per què ningú està disposat a anar a Moscou a negociar amb Putin un nou esquema de seguretat europea, que inclogui Rússia, i deixem de banda el projecte del rearmament o l'amenaça de destrucció mútua, ja que l'equació nuclear ja ha entrat en aquest procés? ¿És possible rebobinar, recordar el que aconseguírem en el passat amb la distensió, escoltar les preocupacions i necessitats de totes les parts, i arribar a un consens per aturar la histèria col·lectiva i tornar a raonar de manera més intel·ligent, i que no comprometi els avenços socials que tant necessitem a Europa? Encara que sigui anar a contracorrent, soc partidari que alguns polítics amb responsabilitats als seus països es plantegin una alternativa i vagin a Moscou a parlar amb Putin, escoltar-lo i veure si és capaç de, si se li presenta una alternativa seriosa, prendre decisions, responsabilitat i compromisos en direcció contrària a la dinàmica actual, que és summament hostil des dels dos costats. Per a això, però, cal pensar primer en el que estaríem disposats a oferir, en un plantejament favorable a la desmilitarització del continent i a favor del desarmament compartit, amb unes regles del joc ben clares i que garanteixin l'estabilitat en temes de seguretat europea, que tornaria a ser compartida.
Quins serien els requisits per reconciliar-se mínimament amb Rússia? La resposta es troba en la història de la seguretat europea, en la seva evolució, en les estructures de seguretat compartida que s'havien format en el passat, i en la història del desarmament. També implica conèixer i reconèixer els motius de fons i les repercussions que va tenir l'expansió de l'OTAN cap a l'est als anys noranta, entre altres aspectes que han influït en la situació actual. També podem fer altres exercicis previs. En proposo quatre. Primer, encara que sembli pretensiós, llegir un llibre que vaig escriure fa quatre anys titulat Fabricando al enemigo, i en què hi ha un capítol sobre els processos d'escala en la formació de les imatges d'enemic, amb uns cent esglaons (s'adonaran que estem pujant molt ràpidament l'escala de la deshumanització). Segon, llegir un llibre d'Anne Morelli sobre propaganda de guerra, per veure el nivell de manipulació a què puguem estar sotmesos. Tercer, repassar els textos clàssics de teoria de conflictes i negociacions, que n'hi ha molts i bons, per veure com estem fent de malament les coses i veure plantejaments alternatius. I quart, encara que els sembli insòlit, preguntar a la intel·ligència artificial el següent: "Com podem reconciliar-nos amb l'enemic?" Se sorprendran de la seva resposta, realment intel·ligent. El missatge que intento transmetre és clar: sempre cal parlar amb qui hem declarat l'enemic, per detestable que ens sembli. Rússia no té cap intenció d'envair tot Europa. Només li preocupen els veïns fronterers. Fem una proposta interessant en aquest aspecte pertorbador per a Rússia, alhora que guanyem tots en seguretat sense entrar en el rearmament total. El que falta són les persones disposades a viatjar amb un maletí ple de propostes. I mentre els que ho haurien de fer no ho fan, convido els altres a pensar en una alternativa de futur per a la seguretat a Europa, totalment diferent del que s'està plantejant ara, ja que ens portarà a un enfrontament més gran i més pobresa, excepte per als fabricants d'armes.
