No és fàcil parlar en termes exclusivament jurídics de quelcom que, malgrat tenir una definició tècnica relativament consolidada, no és una noció immutable ni de molt. M'estic referint a l'amnistia i, de retruc, a l'indult. Es tracta de dues maneres –en principi– diferents d'evitar una pena. La primera seria global i eludiria l'acció dels tribunals, sotmetent a un oblit processal total uns fets que podrien haver estat considerats delicte pels jutges, abans que ho siguin. L'indult estaria més encaminat a perdonar les penes de delictes ja jutjats.
Malgrat això, es tracta de figures fluides entre si. Hi ha hagut indults anticipats i amnisties que han cobert fets ja jutjats i condemnats. La llei d’amnistia de 1977 i la mateixa llei d’indult de 1870 en són la prova, i no sembla que ningú vulgui reclamar ara la seva inconstitucionalitat sobrevinguda. Són figures, cal no oblidar-ho, que parteixen d’una prerrogativa reial de quan no hi havia divisió de poders, és a dir, de quan els jutges eren delegats dels reis i aquests, com a jutges suprems, decidien revocar el càstig o prescindir-ne. Per tant, es tracta de figures predemocràtiques alienes a la divisió de poders. Si han restat en els nostres ordenaments actuals ha estat per una barreja de tradició i necessitats polítiques que ha fet necessari disposar d’un instrument excepcional per tal que les penes imposades pels jutges no provoquessin mals majors. Les poques motivacions d’amnisties i indults que hom pot trobar a la història donen fe, en general, d’això: pura oportunitat política. Només en les darreres dècades s’ha intentat donar a l’indult una mena de finalitat reparadora del reu, en consonància amb el sentit cristià del penediment i del perdó. La llei d’indult espanyola de 1870 va per aquesta línia religiosa i ha estat interpretada d’aquesta manera rehabilitadora en democràcia sobretot.
Ara estem davant d’un d’aquests moments d’oportunitat política que de vegades s’esdevenen, per tal de girar full als fets del Procés de 2017 i deixar enrere d’una vegada tot el reguitzell de processos judicials que se’n va derivar. Cal tenir present, a més, que molts d’ells ni tan sols haurien d’haver començat. Rebel·lions fantasmagòriques que finalment no va veure ningú, forçadíssimes sedicions després –segons el Tribunal Suprem– despenalitzades, i malversacions que no han arribat a descriure mai del cert i amb detall el seu suposat modus operandi, o bé desobediències que potser més aviat van ser actes de protesta o reivindicació ciutadana absolutament pacífics que no mereixien cap mena de sanció almenys penal. Assumim que es va abusar del dret penal, amb l’aplaudiment ideològic forassenyat de massa juristes àdhuc de prestigi, i que això ha desfermat un atzucac polític molt complex que cal reparar també políticament, com hauria d’haver estat des de bon principi.
La pregunta és si l’amnistia seria la millor solució, i fins i tot si seria una sortida possible des del punt de vista constitucional. La Constitució no prohibeix l’amnistia, sinó només els “indults generals”, és a dir, a grups de condemnats. L’amnistia, doncs, no sembla que estigui exclosa per la Constitució, i fins i tot el principal inconvenient que s’ha esmentat fins ara –que va contra la divisió de poders a l'anul·lar la possibilitat d'enjudiciar dels jutges– no sembla un obstacle insalvable, atès que és el poder legislatiu qui fa aquesta acció. Igual que quan destipifica un delicte al Codi Penal, amb uns efectes bastant més radicals que els d’una amnistia, per cert, tot prescindint d’emocions ideològiques puntuals, esclar. S’imaginen que el legislador despenalitzés l’homicidi? De sobte hi hauria criminals investigats que mai serien condemnats, o reus complint la seva pena que sortirien al carrer... I malgrat que sembli increïble, el legislador ho podria fer, igual que quan declara que un assumpte ja no és competència dels jutges, sinó d’autoritats administratives. Igual que quan delimita la competència, en general, de tots els tribunals. El legislador marca les fronteres de l’actuació dels tribunals, i no a l’inrevés. I ni tan sols es pot veure la jurisdicció com quelcom que “naturalment” pertany als jutges. Al nostre sistema, tots els poders emanen del poble que vota els seus representants a un Parlament i que estableix com ha de ser tot el nostre sistema institucional. El mateix procediment se segueix, amb majories reforçades i amb referendament suplementari del poble, quan es tracta de reformar la Constitució, i també caldria seguir-lo per fer una Constitució nova, cosa que històricament sovint, a més, no succeeix… En tot cas, en termes democràtics, no sembla una bona idea interpretar de manera restrictiva el poder legislatiu d’un Parlament que representa el poble, i més quan el text constitucional no prohibeix expressament una potestat legislativa sobre l’amnistia i, a més, el total respecte per amnisties anteriors està completament normalitzat per la nostra societat.
De vegades oblidem que els pobles han de ser el que vulguin ser. I que si el Parlament espanyol aprova una llei d’amnistia que després el Tribunal Constitucional declara conforme a la norma fonamental, el debat podrà continuar a les aules universitàries, allà on la discussió no pot cessar ni interrompre’s mai, òbviament. Però tancarà el dubte institucional sobre l’ajustament a dret de la mesura.
No és un pas políticament gens senzill, cal ser-ne conscients. I la manera correcta d’enfrontar-ho no és fer una amnistia a la brava i a correcuita, sinó fer al Parlament, amb temps suficient –tot i que no en cal gaire–, una bona llei moderna d’amnistia i indult, sense por a la segura altíssima polèmica política que generarà i que cal enfrontar amb el cap ben alt. I després procedir a aplicar la llei en el cas que ens ocupa. No podem amnistiar sense més ni més. No som al segle XIX.
