Fer possible que facin de mares
Dies enrere, Càritas presentava el seu informe Cuidar i créixer en fragilitat. Havien preguntat a molts dels infants, dels pares i mares que atenen en els seus recursos per a “pobres” com se sentien els més petits i com tractaven d’educar-los els seus pares. Del que deien els pares destacaven tres dades: els fills i filles continuaven sent la raó del seu sacrifici vital permanent; mantenien importants pautes educatives malgrat les dificultats; la cura dels infants s'havia de fer amb enorme sobreesforç per culpa de la precarietat vital en la qual havien de sobreviure. Quedava clar que, dintre d’una gran diversitat, no eren mares i pares incompetents sinó mares i pares impotents.
Els organitzadors de l’acte van tenir la raonable i perversa idea de fer-nos escoltar tres mares ateses, que formaven part del grup de persones que havien aportat les seves dades a l’informe. Després de les seves paraules, havíem d’intervenir un grup de suposats experts, entre els quals em trobava jo. Poques vegades a la meva vida professional m’he sentit tan malament en l’ofici d’interpretar vides que no has escoltat. Jo volia que continuessin parlant elles, recollir el seu relat, veure com els professionals que les escoltàvem quedàvem descol·locats en comprovar que els dolors i les alegries de les seves vides no encaixaven en les nostres teories. Descobria com pot ser d’ofensiu parlar de “parentalitat positiva”, des dels nostres paràmetres de criança. Comprovava com reclamaven per als seus fills els drets que, resignadament, acceptaven no tenir per a elles.
La Katia, mare sola que té cura d’una nena de cinc anys, ens deia: “Com totes, no tinc papers, treballo en el que puc [fent possible la comoditat de les vostres vides, podia haver dit], he de treballar moltes hores. Quan arribo a casa estic superestressada, però m’espera la meva nena i no li puc transmetre el meu neguit. He de calmar-me i estar per ella”. Educar era renunciar al seu cansament, esgotar-se una mica més per no esgotar abans d’hora la vida de la seva filla. Avergonyit, jo sentia que seria més possible i probable que algú li acabés prescrivint benzodiazepina contra l’ansietat que tenir hores pagades per anar al parc amb la seva filla.
La Ivana també és una mare sola, però amb una filla adolescent. El seu relat podia ser perfectament un capítol dels meus llibres sobre com no fer malbé vides adolescents amb les angoixes adultes. Descrivia les solituds dels riscos. “Jo sabia que l'havia de deixar sortir, que si li passava alguna cosa no tenia papers, que algunes experiències podien fer que deixés els estudis… Però sabia i sé que és una adolescent que ha de viure la seva adolescència. Per sort tot ha anat bé, però si hagués passat alguna cosa m’hauria sentit culpable i m’hauria enfonsat. Estic sola i la culpa seria només meva”. Aquesta solitud l'havia portat a viure en un forat negre, temptada de dir-li a la seva filla que les seves vides no tenien sentit. “Per sort, alguns d’aquests professionals van saber estar al meu costat, demostrant-me que no estava sola”.
La Míriam té una parella que s’implica en la criança. Té quatre criatures… i no té papers i ha de fer molta feina precària. Feines en les quals sovint els nostres conciutadans que cerquen ajuda per a la llar o les persones necessitades de cura li diuen: “Si tens nens no et podem donar la feina, perquè un dia o altre es posaran malalts i no podràs venir”. Però la Míriam ens repetia: “Els meus nens són nens i han de ser nens; no han de viure els meus problemes d’adult”. Escoltar-la era descobrir com encara, just entre les famílies que considerem inferiors, aconseguir que els seus infants tinguin infància era la seva principal raó de viure. I nosaltres donant voltes a l’estrès psicosocial i dissenyant programes preventius per evitar que en el futur siguin persones amb problemes, mentre elles reclamaven infància per als seus infants!
Totes tres, de diverses maneres, ens recordaven tres grans característiques de la seva situació de mares. La primera: “Sempre esteu esperant que fallem”. A més del sobreesforç educatiu que feien per educar en condicions impossibles, les mirades que rebien eren mirades de desconfiança. Poques persones creuen en la seva voluntat i capacitat educativa, malgrat les dificultats insuperables. Tot petit fracàs sempre es convertia en una enorme culpabilitat.
La segona era com explicar als seus fills la realitat. Com ajudar-los a entendre el que passava a les seves vides, com trobar un relat que expliqués per què els havia tocat ser pobres. “Han d’entendre el que està passant”. Com explicar la submissió per sobreviure i la injustícia de no poder viure. Finalment, ens recordaven la tercera, en la seva condició de persones que cercaven “ajudes”: “Per què us queixeu que demanem ajudes? Ens obliguen a demanar ajuda després d’explotar-nos”.
Mares que cuiden els seus fills molt millor que les que tenen recursos, però que tenen clar que “tots som éssers humans però no tots tenim les mateixes condicions de vida”.
