1. La dreta estatal ho està intentant a contrarellotge. Ara, ja, a la desesperada. Amb l’excusa de l’amnistia que s’acosta, malda per impedir la investidura de Pedro Sánchez per tots els mitjans al seu abast. O, si més no, enrarir-la. L’etiqueten d’antidemocràtica, quan els que no respecten el joc de les majories i les negociacions polítiques són ells. Em refereixo a les velles cacatues políticament amortitzades (Aznar, Felipe, Guerra), però també als jutges, la Guàrdia Civil i Antena 3. Els de sempre. Res de nou. Cadascú en el seu àmbit mira d’enverinar els pactes que el PSOE està tancant a cinc bandes amb una capacitat negociadora, i d’empassar-se gripaus, que no s’ha de menystenir.
2. Mediàticament, és significatiu el que va passar a l’Hormiguero de Pablo Motos. Ho va explicar Mònica Planas en la seva crítica televisiva. Les tertúlies polítiques d’aquest xou d’Antena 3 són de pensament únic, i en les darreres emissions tot gira entorn d’una sola idea: “la humiliació d’Espanya” per cedir a les peticions dels colpistes i els fugats de la justícia. Així els anomenen ells. Les opinions són unànimes i, en canvi, parlen com si fossin una mostra representativa de la societat. Sobre “l’escàndol” que per a ells significa el que està a punt de passar, s’enfilen en la indignació verbal fins a arribar a l’extrem que el mateix presentador, que és la formigueta més rampelluda, explicita: “Siento vergüenza de decir que soy español”. En Toni Clapés va passar, al Versió RAC 1, alguns dels fragments d’aquesta arenga de Pablo Motos. En acabat, en Clapés es va preguntar si era possible un cop d’estat a Espanya. No semblava una pregunta retòrica sinó una temença, un pronòstic possible. Una flaire, si més no.
3. Després de prop de cinquanta anys de democràcia i després d’una alternança política entre socialistes i populars que fa quaranta anys que dura, no sembla possible que a Espanya hi torni a haver un 23-F. Ni tan sols un intent. Potser no per falta de ganes d’alguns nostàlgics, que encara n’hi ha, a les elits de l’Estat, a l’exèrcit i al carrer. Hi ha manifestants que cada nit, a les portes de Ferraz, el quilòmetre zero del socialisme, clamen consignes contra Sánchez, demanen “paredón” per a Puigdmenont i criden “Franco, Franco” sense que ningú els faci callar, ni que sigui per vergonyeta aliena. Els tricornis, el 2023, ja no són el que eren, l’exèrcit és una institució tronada i el rei actual no està per complicar-se la vida. Prou feina té per intentar perpetuar la Corona, que no els esclati un altre escàndol familiar i que no se li esvaloti gaire el galliner republicà. Per damunt de tot això, la Unió Europea pesa massa i no es permetria, en cap cas, una vel·leïtat colpista. La situació, Espanya endins i Espanya enfora, no és la del 1936, ni la del 1981... Ni la del 2017. Ara el que hi ha és soroll interessat per desgastar Sánchez i per emmarranar-li la legislatura, abans i tot de formar govern. El PP en sap molt, d’enfangar el terreny de joc. Per a Vox és el seu modus vivendi. Als uns i als altres no els importa, ni gota ni gens, fomentar l’odi que generen els seus gestos, si això els acosta al poder. Res de nou, tampoc.
4. La Unió Europea, l’ONU, l’OTAN... Amb el lliri a la mà, pensem que aquestes organitzacions supranacionals ens salvaran dels veritables problemes del món. Hi haurà un conflicte i ells, per via diplomàtica, sabran resoldre situacions que clamen al cel. Però ningú no ha sabut frenar Putin a Ucraïna, ni tampoc la barbàrie de Gaza. Aquestes organitzacions ni tan sols saben demanar un “alto el foc”. En diuen “pausa”, perquè no s’ofengui ningú, mentre gent innocent va morint a milers, sense ni el consol de saber que, temps a venir, seran només una xifra en un llibre d’història. Una mera dada en el volum de la vergonya.
