La posició internacional de les universitats catalanes
A mitjans d’agost va sortir l’edició 2023 de l’Annual Ranking of World Universities (ARWU), més conegut com a Classificació de Xangai. Tot i les prevencions de molts acadèmics contra aquesta mena de classificacions, cal admetre que ARWU és la més antiga i més respectada per saber en quina lliga juga una universitat. De fet, ocupar-hi un bon lloc fa que una universitat sigui més atractiva per als estudiants i per als investigadors internacionals.
Per dir-ho en termes agrícoles, cal admetre que les universitats catalanes han tingut mala collita a l’ARWU 2023. Després de força anys de tenir una universitat entre les 200 primeres del món (la UB), enguany Catalunya no en té cap en aquest grup capdavanter. D’altra banda, la UAB passa de l’interval 201-300, on era en anys anteriors, a l’interval 301-400. La UPF es manté a l’interval 301-400, la URV baixa del 601-700 al 701-800, la UPC i la UdL es mantenen al 701-800, i la UdG es manté al 801-900. Les universitats privades catalanes no apareixen entre les 1.000 primeres del món.
En una entrevista recent a Vilaweb, el conseller de Recerca i Universitats, tot i reconèixer que ARWU és “un rànquing molt considerat”, va llevar importància a aquesta mala collita. Segons ell, “no té cap rellevància” que ja no tinguem cap universitat entre les 200 primeres del món, perquè “les universitats catalanes són en un lloc preferent del conjunt de les universitats espanyoles” i perquè “amb el rànquing de Xangai, el que ha passat és que, de cop i volta, hi han irromput per primera vegada universitats xineses i dels països àrabs”. Davant d’això, voldria fer diverses consideracions.
En primer lloc, no és només no tenir cap universitat entre les 200 primeres, sinó que no tenim cap universitat que hagi millorat posicions a l’ARWU 2023: o baixen o es mantenen. Fins i tot admetent que aquesta classificació pugui tenir defectes, el fet que cap universitat catalana no hi millori hauria de servir de toc d’atenció.
En segon lloc, invocar la bona posició dins de l’Estat no és només un trist consol (Espanya no és cap primera potència universitària), sinó que és un argument menys clar que en anys anteriors. En efecte, si mirem la posició actual de les universitats espanyoles, la Universitat de Granada manté el seu lloc d’anys anteriors a l’interval 201-300 i es troba ara al mateix interval que la UB. La Universitat Autònoma de Madrid es manté als llocs 301-400 i empata amb la UAB i amb la UPF. En aquest interval també hi ha la Complutense de Madrid i la Universitat de València, que com la UAB han baixat de 201-300 a 301-400. La Universitat d’Alacant millora la seva posició i passa del 601-700 al 501-600, i també milloren la Universitat de Castella-la Manxa, la d’Oviedo i la de les Illes Balears, que passen de 701-800 a 601-700. Per tant, hi ha universitats espanyoles que aconsegueixen millorar de posició, a diferència de les nostres.
En tercer lloc, no és cert que les universitats xineses i àrabs hagin irromput per primer cop o de cop i volta a la Classificació de Xangai. Ja hi són de fa molts anys. El que passa és que ara es veuen més, perquè van millorant llurs posicions any a any. A tall d’exemple, la primera universitat xinesa (Tsinghua) era la 28a del món el 2021, la 26a el 2022 i és la 22a el 2023.
Em fa l’efecte que ens hem cregut massa un cert discurs cofoi segon el qual les nostres universitats ja estaven prou bé en recerca i que ara calia prioritzar-ne altres aspectes. De les xifres anteriors, es pot veure que no progressem adequadament. Alguns països del nostre entorn fa anys que s’han pres seriosament la Classificació de Xangai i han reestructurat algunes de llurs universitats per millorar-hi posicions. És el cas de França, que situa la Universitat de París-Saclay (creada fa pocs anys a partir de la fusió de diverses universitats de París) com la 15a millor del món i la 1a de l’Europa continental (per cert, millora una posició, perquè l’any passat era la 16a). També situa la Universitat PSL (Paris-Sciences et Lettres), creada amb una altra fusió, com la 41a millor del món.
La situació catalana no és encara de decadència irreversible, però les xifres són un advertiment seriós que no hauria de ser menystingut pels nostres polítics i dirigents. Cal fer el diagnòstic del que ens està passant i emprendre accions ambicioses, seguint l’exemple dels països i de les universitats que milloren. En particular, l’exemple francès hauria d’estudiar-se a fons, tant pel que fa als aspectes organitzatius com pressupostaris. Certament, la nova llei d’universitats espanyola (LOSU) no hi ajuda, en la mesura que no té en compte la recerca a l’hora d’atribuir càrrega docent al professorat i que no aporta més recursos. Però Catalunya encara té un instrument com el Pla Serra Húnter, que no ha estat anul·lat per la LOSU i que podria i hauria d’estendre’s a la majoria de les noves places que ofereixen les universitats; això augmentaria la concurrència en els concursos de professorat i hi garantiria estàndards internacionals.
Si realment volem una economia de més valor afegit, no hi ha cap més via que maldar per tenir unes universitats de primer nivell.
