Posem-nos neutres
Les polèmiques de Twitter –valgui la redundància– són una mica com la matèria: no desapareixen, només es transformen. Aquest cap de setmana, per exemple, molts tuitaires s’han recreat en l’anàlisi del llenguatge inclusiu emprat per Irene Montero durant un acte de precampanya a Madrid. Més enllà del contingut del discurs, allò que fonamentalment ha encès la xarxa han estat els conceptes que Montero repeteix en la seva versió masculina, femenina i neutra —todos, todas, todes— amb un efecte sonor que té alguna cosa de tornada musical, de rodolí, però que sobretot posa l’èmfasi en un tema que podríem debatre, qüestionar, repensar o provar d’entendre si no fos perquè la crítica, l’insult, el paternalisme i la caricatura alimenten piulades infinitament més divertides.
És evident que vivim en un món dominat per la simbologia, fins al punt que cap gest –o absència de gest– ens passa per alt. Els símbols esdevenen encara més rellevants si parlem de personatges públics que personifiquen idees, valors, polítiques concretes. I és que res no és innocent; el color de la camisa, la mascareta amb el dibuixet de la bandera o sense, l’elecció de l’idioma: les figures públiques s’apropien d’alguns símbols perquè és en aquesta simbologia on resideixen les significacions que apel·len a l’emoció, al ventre, al fetge, a les nostres regions més primàries i viscerals.
A l’hora de valorar l’ús que la ministra d’Igualtat fa del llenguatge, doncs, crec que és estèril limitar-se a uns arguments estrictament lingüístics o convencionals. De la mateixa manera que els raonaments historicistes els trobo només complementaris quan es tracta de defensar el dret de qualsevol societat a decidir què vol ser, considero també que el dret legítim de les persones a opinar sobre la seva identitat –i sobre els matisos, els conflictes o la complexitat que vertebren els gèneres– és un assumpte que no pot abordar-se des de la peresa o el conservadorisme, des de l’"ara per què hem d’anar a canviar res i a fer comèdia".
A banda d’això, i fins que la concreció d’aquest debat conceptual, simbòlic i lingüístic no quedi resolta, penso que tota aproximació d’una figura pública a les temptatives gramaticals que envolten la qüestió dels gèneres hauria d’arribar-nos com la voluntat de visibilitzar un reclam; de subratllar una problemàtica que va més enllà de la llengua; de jugar a la provocació, si cal, per aconseguir posar en evidència els prejudicis i les sentències estantisses que altres veus s’afanyen a vomitar en detectar una oportunitat per a la befa i l’esperpent.
Ho diré: vaig trobar força còmica i artificial la sonoritat del todos, todas, todes de Montero, però procuro copsar-ne el símbol tot confiant que l’enfocament polièdric i obert dels gèneres pugui definir-se d’altres maneres amb el pas del temps i amb moltes converses farcides de discrepància. I més que res ho espero perquè la preeminència de la simbologia té un risc inherent, i és que els símbols acabin tornant anecdòtic, postís o banal –frívol com un hashtag– un debat indubtablement rellevant.
Laura Gost és escriptora