¿I si posem límits a la riquesa?

Si em pregunteu què ens fa difícil viure avui quan el més bàsic està cobert, diria que és l’angoixa de no sentir-nos capaços de superar els reptes col·lectius que ens assetgen. La idea que, com a humans, som un desastre i que només sent excel·lents ens en podríem sortir ens aboca al fatalisme. Però bona part d’aquest pessimisme el provoca, i cada dia més, un model de societat que soscava i amaga la intel·ligència noble i bondadosa, i potencia i empodera la grolleria cínica i mesquina. Sortir d’aquest model és ja una emergència, perquè altres emergències -la climàtica o la migratòria- són inabordables sense un canvi radical de valors. Si la nostra millor part no aflora ni mana, si és invisibilitzada i sotmesa per la més salvatge, anem de dret a la catàstrofe. I perquè aflori -no ens cansarem de dir-ho-és crucial revertir la tendència creixent a la desigualtat. Per què ser desiguals ens fa molt pitjors del que en realitat som? Perquè qui viu per arribar a ser o continuar sent 100 o 1.000 cops més ric que la immensa majoria, qui en fa un objectiu de vida, és un sociòpata aïllat en el seu jo. En una societat sana, estaria en tractament, però -i aquest és el drama- en una de tan desigual té més poder, influència social i pes en la política que els polítics democràtics. Sentir que és legítim tenir 100 vegades més que la mitjana quan una majoria no pot viure dignament només és possible si bona part de l’empatia, de la qualitat humana, s’ha perdut pel camí.

Una societat més civilitzada, si arriba a existir, ho tindrà claríssim. I també tindrà clar que fer de mecenes, fer caritat, mentre defenses amb dents i ungles la teva ultrariquesa, és tan (poc) ètic i respectable com tractar bé els teus esclaus. I que igual que tenir esclaus és, al marge de com els tractis, il·legal, delictiu, no hi ha motius ètics perquè la ultrariquesa no ho sigui. “Com vols il·legalitzar la ultrariquesa, que sempre ha existit?” Doncs de la mateixa manera que vam il·legalitzar l’esclavitud (que sempre havia existit), per més que els rebesavis d’alguns ultrarics s’hi oposessin amb totes les forces.

Per revertir la creixent desigualtat cal tant o més un PMU (patrimoni màxim universal) que una RBU, i la segona serà molt difícil sense el primer. Potser trobeu brusc confiscar propietats a qui superi el PMU, però no em negareu que seria més just i efectiu que un sistema fiscal que -ho deia divendres Alzamora- sufraguen sobretot els no rics i els no pobres. Costarà? I tant! També va costar abolir l’esclavitud (i mai ho està del tot). Però és l’única via perquè tinguem polítics que arribin al govern sense podrir-se pel camí buscant la necessària connivència dels ultrarics. (¿Explica això que cap esquerra “de govern” plantegi posar límits a la riquesa?) Fem, si voleu, el límit prou alt per mantenir la il·lusió i l’ambició de tenir més que el veí, que som humans i encara ens acusaran de comunistes. I revifem així una classe mitjana imprescindible perquè hi pugui haver democràcia, perquè l’interès públic pesi més que el privat.