Ja abans de la pandèmia sabíem que la planta física d’alguns dels nostres hospitals no estava en condicions d’afrontar bé el segle XXI. Les limitacions fiscals filles de les crisis del 2008 i de l’euro ens van obligar a posposar plans de renovació. La pandèmia els retornarà a l’ordre del dia i, amb el permís europeu, els farà fiscalment possibles. També l’experiència farà que els dissenyem d’una manera ajustada a les noves necessitats. En aquest sentit, del retard en podem treure avantatge. Però ara ens hi hem de posar: el període de tolerància fiscal, de disponibilitat de fons europeus i de propensions keynesianes pot no ser molt llarg. S’ha d’aprofitar la finestra d’oportunitat.
El Clínic em fa patir. És una institució emblemàtica, de merescuda reputació i de gran reconeixement internacional. Està plenament consensuat que necessita una renovació a fons. Però no passem d’aquí. No hem tancat encara una qüestió tan prèvia com on situarem el nou Clínic. El Clínic està lligat a l’Esquerra de l’Eixample, l’àrea sanitària a la qual dona cobertura bàsica. La idea de segregar i separar l’atenció més complexa i de referència l’hospital no la pot acceptar. En el context de l’Esquerra de l’Eixample s’han discutit a la premsa diverses opcions: l’Escola Industrial, la Fira de Montjuïc, la Model. Totes aquestes ubicacions comparteixen un problema: tracten d’encabir un equipament d’enorme volum en un espai que ja té moltes realitats instal·lades o molts pretendents amb mèrits. No són localitzacions realistes i la discussió només condueix a la perpetuació d’una incertesa que no ens podem permetre.
Donat que el mapa d’una Barcelona molt densa no és un full en blanc, soc del parer que una opció alhora realista i força bona és que el Clínic es reedifiqui on és. És el que menys interfereix amb el que ja existeix per la simple raó que només interfereix amb si mateix. Refer un hospital que funciona pot semblar complicat. També ho és refer un aeroport en funcionament i es fa. Per al Clínic hauria de ser comparativament fàcil: es pot aprofitar el solar adjacent, al costat del Ninot i que ja té assignat, per facilitar una reedificació en fases.
En aquesta operació totes les parts han de tenir un mínim de flexibilitat. El Clínic ha d’acceptar que l’Escola Industrial es pot tocar poc: és una realitat molt consolidada i de gran interès patrimonial. L’edifici central, per exemple, manté en el subsol la sala de telers de la fàbrica Batlló, una obra notable del creixentment reconegut Rafael Guastavino (sobre la seva obra i miracles als EUA acaben de publicar-se no una sinó dues biografies novel·lades, d’Andrés Barba i de Javier Mora). La Diputació hauria de confirmar que, efectivament, aquest edifici, avui desocupat, pot acollir unitats de recerca del Clínic. L’Ajuntament hauria de reubicar un equipament de bombers que en els plans actuals ocuparia part dels espais del solar adjacent. Caldria també que Ajuntament i veïns facilitessin ajustaments urbanístics. Per exemple, un augment modest de l’edificabilitat actual.
N’hi haurà prou? Si ho pensem en termes dinàmics la resposta és que sí. Per “termes dinàmics” vull dir el que he vist al teixit urbà de Boston. Al llarg de les dècades el Mass General s’ha anat estenent com una taca d’oli i alhora atraient altres institucions sanitàries. La seva presència ha acabat marcant el caràcter del seu barri. Per al Clínic el mateix procés ja és ben viu. L’edifici principal ha generat satèl·lits en proximitat (el de visites externes, el Centre Koplowitz, el que es dedicarà a innovació al carrer Urgell, etc.). També hi tenim ens independents que s’han situat a la seva vora (l’Hospital Sagrat Cor). Cap d’aquests es mourà. Es tracta, doncs, d’acceptar i continuar la tendència històrica. Extirpar el Clínic del barri no és necessari i podria ser contraproduent. Ha definit el barri, que l’ha adoptat, i ho pot continuar fent sense perjudici de la seva excel·lència. En edificis nous i moderns, però no cal que en un únic megaedifici. En la seva planificació actual el Clínic voldria arribar a uns 300.000 m edificables. Una xifra molt gran però no una barbaritat perquè ara ja compta, a l’edifici històric i als satèl·lits, amb uns 240.000 m. És el gran avantatge de no haver de canviar de lloc. Els 60.000 m que potser falten es poden aconseguir amb les operacions de flexibilitat que he esmentat abans. I amb altres que aniran sorgint i que es poden intuir en el mapa. Tot plegat és factible i, aquí i ara, diria que és òptim. Som-hi.
