Posar nom a la criatura

El sobiranisme, en cada moment, ha sabut crear les expressions que n’han definit l’esperit i l’han empès cap endavant. Són paraules, lemes, eslògans, frases afortunades que n’han sintetitzat els objectius, l’estat d’ànim i els estils de lluita. Entre les primeres locucions hi ha aquell dret a decidir que la Plataforma pel Dret a Decidir va posar en circulació cap al 2005. Era un un eufemisme que suavitzava i feia assumible el dret a l’autodeterminació, que obviava l’encarament amb Espanya que fins llavors havia caracteritzat l’independentisme i que fomentava l’autoconfiança. A partir d’aquestes expressions es podria escriure la història de com la independència política va passar de ser la quimera d’uns pocs militants fins a esdevenir l’esperança política més estesa entre els catalans del Principat.

Més endavant, el dret a decidir va ser recollit per Òmnium a la manifestació del 10 de juliol del 2010, en una evolució del tradicional som una nació. La pancarta que va encapçalar l’esdeveniment, "Som una nació. Nosaltres decidim", va acompanyar el pas de la senyera a l’estelada. Qui no recorda l’emocionant "Tenim pressa, molta pressa" d’Heribert Barrera a l’anunci de l’esmentada manifestació? Des de llavors, entre més, encara ressonen els grans encerts de l’enyorada Muriel Casals, amb aquell "Nosaltres som el somni" al Concert de la Llibertat al Camp Nou del juny del 2013. O l’expressió revolució dels somriures, que també se li atribueix, nascuda prop del 9-N del 2014. I des d’allà arribem al "Ho tornarem a fer" de Jordi Cuixart a l’al·legat final en la farsa de judici al Tribunal Suprem, el juny del 2019. 

En sentit contrari, també han anat apareixent les expressions que han recollit l’esperit de derrota dels dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Paraules com llirisme han volgut desacreditar l’esperit festiu de la lluita política sobiranista. Per no dir el terme processisme, emprat per qualificar la pretesa covardia d’un independentisme interruptus, suposadament acomodat en un camí sense cap altre horitzó que el de perpetuar-se al poder, incapaç o impotent per assolir l’objectiu final. Personalment, sempre m’han semblat qualificacions no tan sols injustes, sinó que sabotegen allò que pretenen defensar. La revolució dels somriures no en tenia res d’ingènua, i va facilitar l’adhesió de mig país a l’aspiració independentista i de més de tres quartes parts al sobiranisme, cosa que mai hauria aconseguit el radicalisme militant. I els del processisme tampoc mai no han explicat com es podria fer el pas final a la secessió. La il·lusió d’un salt sense procés és una altra forma de llirisme, potser encara més frustradora.

Els darrers mesos l’independentisme s’ha dividit entre la via ampla d’ERC i la confrontació intel·ligent de Junts, com a expressió de dues estratègies divergents en el mètode però coincidents en l’objectiu final. I, més enllà de les dificultats d’una entesa entre rivals emocionalment nafrats o del repartiment de les engrunes que resten de poder autonòmic, si volen pactar govern –aquests o uns altres–, els caldrà que trobin un lema amb capacitat unificadora i per projectar la confiança que va ser negada al govern anterior. Això, tot i saber que no n’hi ha prou de posar un nom artificiós a la cosa. Els noms dels governs Catalanista i d’Esquerres –el de la reunió amb ETA, el Dragon Khan, l’expulsió d’ERC o la sortida de Maragall del PSC– i el de l’Entesa Nacional pel Progrés mai no varen superar el nom de primer i segon tripartit, ara farisaicament ignorats pels qui s’han estat escabellant per l’actual inestabilitat. 

Des del Gènesi sabem que posar nom a les coses és el primer gest de poder. Per això, paral·lelament a les converses per pactar govern, seria prudent comptar amb experts en això que en diuen el naming i el branding, per fer que la criatura neixi amb un nom que transmeti la força que serà necessària en aquests temps tan atziacs.

Salvador Cardús és sociòleg