Posar límits al feminisme
El feminisme ha anat massa lluny. Aquesta és la percepció de molts joves catalans segons es desprèn d’una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), i està en consonància amb la percepció de molts altres joves a diferents llocs del món. Normal. El feminisme, afortunadament, no és un moviment local perquè el masclisme és un mal global. Es poden buscar els motius pels quals aquests joves creuen que ens hem passat de la ratlla. Cap explicació no ens convencerà, òbviament. Ni justifica que siguin uns retrògrads. Tampoc ens sorprenen els resultats. Quan les dones reclamem la igualtat d’una manera massiva, als reaccionaris els fonaments els trontollen i ens esperen a la cantonada per castigar-nos. Estan convençuts que els seus privilegis de gènere tenen a veure amb la seva superioritat, i que si en tenen, de privilegis, és perquè se’ls han guanyat, no perquè han discriminat sistemàticament la meitat de la població. Com si el tema fos científic i es demostrés que la desigualtat és natural. Aquesta creença està àmpliament estesa. Les mesures socials que es prenen, que encara són molt escasses per acostar-nos a la igualtat desitjada i lluitada, suposen per a aquests joves, i molts de no tan joves, la pèrdua dels privilegis adquirits legalment des del naixement pel fet de ser homes. Ni tan sols es plantegen per què els tenen. Com algunes dones, que tampoc no se senten discriminades perquè creuen que si sempre ha estat així per alguna cosa deu ser. Ells creixen pensant que tothom té les mateixes oportunitats i que si les dones no les aprofiten, és un problema d’elles. La bretxa salarial continua sent rotunda a Catalunya segons dades que acaben de presentar els tècnics d’Hisenda. El 2022 les dones catalanes van cobrar 5.568 euros menys que els homes, és a dir, la diferència és d’un 24,6%. Queda clar que a les dones ens agrada treballar de franc. És la nostra naturalesa. Quina altra explicació podria tenir, si no, un problema enquistat que si se soluciona no serà abans de 200 anys?
Però tot això ja ho sabeu. Ho hem de repetir perquè la memòria és capritxosa i es perd el focus. Analitzem ara el que és encara més inquietant de tot plegat. Per què es pregunta textualment si creuen que el feminisme ha anat massa lluny? Per què es fa aquesta pregunta exactament? No és extremadament tendenciosa? En quins altres temes es pregunta si s’ha anat massa lluny? Ens semblaria correcte que preguntessin si s’ha anat massa lluny en els drets humans? O si en la justícia social s’ha anat massa lluny? Què passa? Que el feminisme ha de tenir un límit? Saben què és el feminisme, els qui ho pregunten? Posen límit a la igualtat? La pregunta pressuposa que hem arribat a la igualtat. O fins i tot que l’hem superada. El CEO és un òrgan del Govern i el Govern sap perfectament que no és així. Però tant és. La pregunta es fa igualment. Amb tota la perversitat que comporta. Per això és convenient no quedar-se amb el titular dels joves que pensen que ens hem passat de la ratlla, sinó que el Govern també ho pensa. I ens vol fer pensar que el feminisme ha de tenir un límit, perquè, si no, a tomb de què ve la pregunta?
La sentència de Dani Alves confirma que el feminisme no ha anat tan lluny com voldríem. Per més que sigui un exemple que ningú, per ric i famós que sigui, pot quedar impune. Totes sabem que això no és veritat. Però el que sí que és veritat és que hi ha una pila de comentaris que continuen posant la víctima al costat fosc perquè encara no han entès la diferència entre el desig i la violació. Quan el feminisme hagi arribat lluny, que tothom estigui tranquil, que ja avisarem.