Una institució fonamentada en vincles sexoafectius i paternofilials fa de mal encaixar en un ordre democràtic nascut dels principis d'igualtat entre ciutadans. La monarquia és aquest estrany vestigi, herència de l'Antic Règim, en què els qui tenen el càrrec no ho fan per concurs de mèrits ni oposicions o escollits a les urnes. El rei ho és perquè és fill del seu pare, i la reina consort accedeix a aquest lloc privilegiat i ben remunerat perquè és la persona que el rei s'estima i amb qui té un compromís anomenat matrimoni. Si resulta que aquest matrimoni és una farsa, que els seus membres fan el paperot per guardar les aparences, llavors no parlem només d'infidelitat, d'una falta en el si de la vida privada dels implicats, sinó d'un frau a tots els espanyols i a les seves butxaques. Si la relació entre Joan Carles I i la reina Sofia és, segons els àudios que es van fer públics la setmana passada, inexistent des de tots els punts de vista, què hem estat veient en els últims 56 anys (des que va néixer Felip VI)? Una pura i simple representació? Una impostura protagonitzada per un emèrit incapaç de controlar els seus impulsos i que no ha complert amb les seves obligacions, però també per la molt exemplar reina Sofia. Tertulians i opinadors han omplert tota mena de programes de televisió indignats amb el Borbó pare pel menyspreu amb què parla de la mare dels seus fills mentre a ella la pinten com una pobra víctima. Essent com és una dona ben situada, amb recursos i existint el divorci des de fa unes quantes dècades, no veig per què hem d'admirar, com s'ha dit aquests dies, que hagi "aguantat" tot el que ha aguantat. Si ho ha fet no deu ser només perquè va ser educada en uns valors que han quedat desfasats, els del matrimoni per a tota la vida, sinó perquè per damunt de tot el que volia era que el seu fill es convertís en rei. És a dir, per pur interès estamental i monetari. És a dir, una hipocresia de les de tota la vida, la d'aquelles dones que es casaven per interès i per interès seguien casades tot i que la relació fos una ficció barata.
Les gravacions difoses aquests dies pel fill de Bárbara Rey ens demostren que en això de posar les banyes tots els homes s'assemblen i acaben caient en els mateixos clixés: amb tu és diferent, amb tu puc parlar i amb ella no. Sí, sí, devia ser per parlar que l'emèrit va anar a buscar la vedet i ens va passar el rebut de les despeses del xantatge als seus súbdits. Ni al guionista del culebró més dolent li permetrien un diàleg tan tòpic. Però per damunt de la vergonya aliena que provoquen les converses l'afer posa sobre la taula la gran contradicció que actualment suposa la monarquia encara que es digui parlamentària i sigui constitucional: la d'institucionalitzar i legislar un espai, el dels afectes, que en les nostres societats modernes hem decidit que no han de passar pel control de l'Estat. Hi ha alguna manera de garantir que un matrimoni que ens costa diners i suposa enormes privilegis i molt de poder sigui de debò i no una mentida? Com ens hi hem de ficar, en els passadissos i les alcoves, als àpats compartits i entre els llençols? Com es legisla l'amor? Elionor ha de ser per força monògama? Ha de ser heterosexual? Què passaria si fos lesbiana o no volgués, com no volen molts joves de la seva edat, emparellar-se? I si no volgués tenir fills? I si es decidís per una relació oberta o pel poliamor? És absurd que a aquestes altures la seva vida estigui determinada només perquè és filla del seu pare de la mateixa manera que és absurd que l'emèrita segueixi casada amb el seu no-marit. Perquè ja no són els temps de la doble moral petitburgesa (o monàrquica) i la feina de representar un país no hauria de tenir res a veure amb qui et fiques al llit o qui t'ha engendrat.
