Per fi es posa el focus en la Guàrdia Civil
La plataforma Disney+ ha estrenat Lucrecia, una sèrie documental molt reveladora per entendre el nostre present. Aprofundeix en l’assassinat de Lucrecia Pérez el 1992, una dominicana que va arribar a Espanya, com tantes altres dones, per guanyar-se la vida mentre deixaven els fills als seus països d’origen. Espanya vivia un moment d’esplendor econòmic, amb la celebració dels Jocs Olímpics i l’Expo de Sevilla i, per tant, servia de reclam per a la immigració que buscava feina. Però en aquest context es produeix també l’auge del moviment dels skinheads i altres grups d’ultradreta.
Lucrecia Pérez va ser assassinada entre les parets de la discoteca Four Roses d’Aravaca, a Madrid, un edifici abandonat que servia de refugi a una immigració sense recursos. La sèrie no és un true-crime per descobrir qui la va matar. Lucrecia té dos vessants narratius clars. Per una banda, la part humana i social d’aquesta migració i el que suposava pel que fa a condicions de vida i d’explotació laboral. D’altra banda, la sèrie fa una anàlisi incisiva de la xenofòbia que hi havia als noranta, en un context sociopolític que majoritàriament negava l’existència del racisme a Espanya. L’home que va matar Lucrecia era Guàrdia Civil i la sèrie, de quatre capítols de mitja hora, aprofundeix en els vincles dels cossos de seguretat espanyols amb l’extrema dreta i com es va abordar el judici el 1994, el primer que es feia d’un crim racista a Espanya.
Lucrecia compta amb testimonis excel·lents: periodistes que van fer un seguiment exhaustiu del cas, els advocats de les parts enfrontades, activistes d’aquell col·lectiu de dones de la República Dominicana, i els responsables de la Guàrdia Civil, ja que van ser considerats responsables civils d’aquell crim.
La sèrie comença analitzant les interioritats del cas, però acaba parlant de quelcom que té conseqüències en el nostre present. La Guàrdia Civil va tractar-ho com un cas aïllat dins el seu cos, sense corregir les dinàmiques ni les estructures que els havien portat fins aquell punt.
Periodísticament, Lucrecia fa, per fi, un exercici imprescindible que ja s’hauria d’haver fet molt abans en altres casos que hem viscut. La sèrie posa en dubte el sistema de formació dels funcionaris de l’estat, els valors que es transmet als cossos de seguretat com la policia o la Guàrdia Civil i la manca de control dels valors ideològics i psicològics que tenen els seus integrants tot i fer ús de les armes. En casos com els de la manada o el de la Guàrdia Urbana amb Rosa Peral i tants altres s’ha posat més èmfasi en la morbositat de les històries i el sensacionalisme narratiu que no en les banderes vermelles que evidencien els integrants d’aquests cossos. Lucrecia demostra que ja el 1992 es va negligir de manera flagrant en la gestió i depuració de les seves estructures. I en certa manera, tot el que hem vist posteriorment és herència d’un sistema encarcarat i podrit del qual se’n continuen derivant més escàndols i més tragèdies.
