L’historiador Fidelino de Figueiredo afirmava en el seu llibre Pirene (1935) que entre Espanya i Portugal hi havia unes relacions històriques i culturals de “paral·lelisme i asincronia”, és a dir, que succeïen fets semblants en temps diferents. Tot el que està passant al voltant del primer ministre portuguès, el socialista António Costa, m’ha fet pensar que en aquest cas ens trobem davant d’una situació paral·lela i sincrònica d’inestabilitat política en tots dos estats ibèrics, si bé sobtada en el cas portuguès i gairebé crònica en l’espanyol.
Els fets són prou coneguts. António Costa va presentar la dimissió perquè serà investigat, que no acusat, en un cas de presumpta corrupció. D’entrada, el fet que el primer ministre Costa, que va guanyar per tercer cop les eleccions legislatives el 2022 amb majoria absoluta, prengués aquesta decisió, l’honora. Seria el primer cap de govern portuguès investigat durant el seu mandat i crec que va fer bé intentant estalviar una tensió extra al sistema.
Aquesta dimissió, però, obria un camí polític complicat i que no pot ser interpretat des de la idea que el sistema polític espanyol i el portuguès són idèntics. No ho són, ni de bon tros. Portugal és una república semipresidencialista en què el president té moltes atribucions com a cap d’estat. És així des de la Constitució de 1976 i especialment d’ençà de la revisió constitucional de 1982, perquè Portugal no té una Constitució immutable i l’ha revisat en set ocasions, modificant-ne articles importants i alguns redactats massa datats. Una de les diferències més importants entre Espanya i Portugal en les funcions del cap d’estat és que el president pot interpel·lar l’Assemblea de la República sobre qualsevol tema, és a dir, té veu pública per opinar sobre les accions del govern. Pot també dissoldre l’Assemblea, prèvia consulta als partits i al Consell d'Estat o, fins i tot, pot fer dimitir el govern. Per això la decisió estava en mans de Marcelo Rebelo de Sousa, del PSD (Partit Socialdemòcrata), una formació de centredreta. El president Rebelo de Sousa ha triat convocar noves eleccions per al 10 de març, tot mantenint en el seu càrrec António Costa, un home difícil de substituir. El PS podrà seguir gaudint de la seva majoria absoluta, però el resultat dels comicis de març és incert: el PS podria perdre aquesta majoria i potser fins i tot les eleccions.
Com a conclusió voldria destacar un fet: els conflictes entre poders, concretament entre el judicial i l’executiu, sembla que són un problema ibèric i no només nostrat, com creiem. Què passarà si els tribunals no aconsegueixen bastir un cas prou sòlid contra Costa? Un govern haurà caigut i s’haurà entrat en una situació d’inestabilitat d’abast imprevisible. Qui demanarà aleshores explicacions i responsabilitats? Òbviament, els tribunals han de fer el que consideren adequat i no poden estar pendents de les circumstàncies de l’executiu, però crec que tenim un problema d’encaix entre els dos poders que algú haurà d’estudiar a fons.
