Portugal i el miratge dels paral·lelismes
Amb motiu de les eleccions del 30 de gener, la mirada de la resta de la Península s’ha girat cap a Portugal i, com sempre, s’han començat a establir paral·lelismes basats sovint en una base feble i en força desconeixement de Portugal. L’any 1935, quan la situació a Portugal, ja en ple Estado Novo, era molt fosca i a Espanya estava a punt de ser-ho, un historiador de la cultura, Fidelino de Figueiredo, va publicar Pirene, fent al·lusió a la nimfa que, segons una de les versions del mite, donà nom als Pirineus en ser-hi enterrada per Hèracles. En aquest llibre Figueiredo traçava una història comparada de les literatures portuguesa i espanyola i formulava un principi: les històries de les nacions d’Ibèria estan creuades per vectors de “paral·lelisme i asincronia”, és a dir, que succeeixen fets semblants en temps diferents. L’expressió és afortunada, i en molts moments s’acompleix: la Geração de 70 i la del 98, la proclamació de les repúbliques a banda i banda de la frontera, l’arribada del feixisme i el final de dues dictadures molt llargues, entre d’altres fets històrics.
Quan s’extrapola, però, la idea de Figueiredo a les darreres eleccions tot establint similituds amb la situació catalana i espanyola alguna cosa no encaixa ni amb calçador, com la sabateta de vidre als peus de les germanastres de la Ventafocs. La inesperada majoria absoluta d’António Costa, que les enquestes no van detectar, ha fet pensar a alguns opinadors que Portugal “ha girat a l’esquerra”. Això no ha estat ben bé així, al meu parer. António Costa va arribar al poder sense majoria i amb una aliança tan complicada amb el Partit Comunista Portuguès i amb el Bloc d’Esquerra que els portuguesos n’hi van dir la geringonça (l’artefacte o l’andròmina). Aquest “artefacte”, però, va funcionar fins que els socis minoritaris no van aprovar els pressupostos de Costa (alerta, ¿possible paral·lelisme amb la situació al Parlament de Madrid?). Aleshores Costa va dissoldre la coalició i va convocar les eleccions, que ara ha guanyat amb un 41,8% dels vots. Els antics aliats, fins i tot el Partit Comunista Portuguès, en altres temps tan poderós i que mai s’ha volgut incorporar al Bloc d’Esquerra, n’han pagat les conseqüències i s’han quedat amb uns escarransits 4,39% i 4,46% dels vots, respectivament. Això que ha guanyat l’esquerra, doncs, és molt relatiu. Costa és un socialdemòcrata moderat, un fidel al que és possible, no el Che Guevara. Com recordava Enric Juliana fa uns dies, Portugal no ha votat esquerra, ha votat estabilitat i, això ja ho afegeixo jo, ha premiat una campanya electoral feta amb sinceritat i valor per part d’un polític experimentat.
De passada aquestes eleccions han anorreat la dreta tradicional del PP portuguès, que ha obtingut el 0,94% dels vots, i han colpejat el centredreta del PSD, que s’ha quedat amb un 27,80%. Però aquest enfonsament de la dreta ha comportat l’enlairament de Chega! (literalment, Prou!), que s’ha situat com a tercer partit amb un 7,15% dels vots, encara lluny, però, del percentatge de Vox. Seria fàcil fer altre cop un paral·lelisme: Chega! és com Vox. Sí, però no. Tots dos són neopartits, incubats sota l’ala de Steve Bannon, populistes, ultraconservadors, nostàlgics de les dictadures respectives i xenòfobs. No estic del tot segura, però, que Chega! i Vox ho siguin de la mateixa manera. Ambdues formacions són filles d’una història diferent. Vox és el partit populista d’un país on el dictador va morir al llit i la Transició es va bastir de l’única manera possible en aquell moment, sobre un pacte de tàcit oblit. Chega! és el populisme d’una dreta portuguesa que encara enyora l’imperi i el recorda en primera persona (aquelles infàncies colonials a Angola o a Moçambic...). Potser per això la campanya xenòfoba de Chega! no s’ha centrat en l’emigració procedent de les excolònies sinó en els atacs al poble gitano, l’etern Altre de Portugal. Diria que és aquest punt el que els diferencia més: quan Vox vol recordar l’imperi ha de tornar còmicament al segle XVI; els votants de Chega! en tenen prou amb recordar la seva infància.
No crec que la victòria de Costa sigui el presagi d’una hipotètica majoria absoluta de Sánchez. Els partits socialistes i les circumstàncies són molt diferents. Portugal és un estat unitari, força jacobí, sense cap conflicte territorial intern i -aquesta és una dada de psicologia col·lectiva molt interessant- on el patriotisme és una realitat no discutida i un comportament social habitual. Crec, doncs, que Costa tenia menys esculls que Sánchez per guanyar i que ho ha fet amb una excel·lent campanya electoral que apel·lava a dos principis: l’estabilitat (allò de dir que els experiments millor amb gasosa) i el patriotisme. El paral·lelisme, en aquest cas, és un miratge.
