Portugal: mirall i miratge
A Portugal han votat en unes eleccions per a la presidència de la República amb un confinament molt més rigorós i pitjors índexs covid que Catalunya. Ho han fet com fan les coses a Portugal, sense fressa, ni escarafalls. Aquestes eleccions han deixat dues dades preocupants: l'abstenció del 60,51% (tot i que el 2011 havia estat del 53%, sense covid) i un notable augment de la ultradreta, que ha situat el candidat de Chega! en el tercer lloc amb un 11,90% dels vots.
No és la meva intenció comentar-ne els resultats sinó pensar en la qualitat de mirall (o de miratge) que Portugal sol tenir per a Catalunya. ¿Com llegim en la nostra situació aquestes dades? ¿Com a mirall, com a miratge o com a profecia? Em temo que com a profecia pel que fa a l’abstenció i a la pujada de la ultradreta, però res més. El tipus d’elecció no és comparable, les presidencials d’una república no presidencialista, com és el cas, no són com les catalanes, i com aquestes catalanes menys.
Mirem enrere. No cal que retrocedim fins a les relacions dinàstiques medievals amb la Corona d’Aragó, quan la reina Isabel convertia pans en roses, un miracle molt estètic però poc nutritiu per als afamats. Fixem-nos en tres moments destacats: la Guerra dels Segadors, la Renaixença i la Revolució dels Clavells, el 25 d’abril de 1974.
Se sol dir sovint que Portugal va recuperar la seva independència el 1640 perquè Catalunya en va pagar el preu perdent la seva. Primer miratge. No va ser ben bé així. Portugal va recuperar la independència, en una llarguíssima guerra de gairebé trenta anys, perquè la seva situació era molt més favorable. Era un immens imperi que tot Europa volia treure de les mans dels Habsburg espanyols, especialment el millor padrí de Portugal, Anglaterra. Catalunya va mirar cap a França i hi va perdre bous i esquelles. Lluís XIII no era gaire partidari d’independències. D’altra banda, la noblesa portuguesa, tot i que estava dividida i barallada, va trobar un cap, el duc de Bragança, i el va seguir. L’aristocràcia catalana feia dos segles que es dessagnava en guerres de bàndols. No hi va haver un Bragança. Tot i això, hi havia espies aquí i allà, pamflets allà i aquí i una notable activitat subversiva. La secció de reserva de la biblioteca de la Universitat de Barcelona guarda un fons documental molt important d’aquesta aliança fallida. Un títol: Carta llealment vertida de portvgves en catala [...] dona auis dels bons successos que han tingut las armas del rey de Portugal, Don Iuan, [...]. Va a la fi vn edicte del rey de Portugal en fauor dels catalans, 1641. Però tot va acabar en un no res. El 1640 Portugal va ser un miratge.
A la Renaixença hi va haver un flux important de contactes culturals entre Catalunya i Portugal, especialment a través de la tasca d’Ignasi Ribera i Rovira, el gran mediador, un català criat a Portugal, on el seu pare dirigia una fàbrica de teixits de llana, i que va treballar molt per establir vincles entre els seus amics catalans, com Joan Maragall, i els portuguesos, com Teixeira de Pascoaes. Va ser un intent de teixir, amb la llana portuguesa i les indianes catalanes, un pont entre ambdós extrems de la Península perquè, com escrivia Maragall el 1912: “Aquests aires de mar s’han de trobar per damunt de les seques planures castellanes i penetrar-les un xic de la humida salabror, pera fer un ambient general peninsular que sia pera tothom més respirable que no ho es are”. En aquell moment, Portugal va ser un mirall i un ariet.
Finalment, passant sense aturar-m’hi per les visions de Portugal de Gaziel i de Josep Pla, arribem a l’esperança que va representar per a Catalunya el 25 d’abril de 1974, la revolució gairebé perfecta que va tenir cronistes com Fèlix Cucurull o el recentment desaparegut Jordi García-Soler. Aquí Portugal va ser mirall i profecia, Franco moria un any després.
I avui? Portugal té un govern de coalició entre el Partit Socialista i el Bloc d'Esquerra que funciona com una màquina ben greixada sense travetes ni ulls de poll xafats. Això els ha permès fer unes eleccions en temps de pandèmia sense que arribés l’apocalipsi. A les nostres contrades els governs de coalició no tenen la mateixa tradició i, en canvi, les punyalades, sí. Escrivia Andreu Mas-Colell en aquest diari el proppassat 19 de desembre: “El camí de Portugal no serà fàcil. Crec que la demografia ajuda però sobretot ens cal autocontrol”. Ben cert. Quan entrem a Portugal ens sobta l’absència de cridòria. Aquella gent no criden als bars i rarament fan el milhomes. Són ben estranys! Ara Portugal podria ser un mirall, un mirall de cultura de coalició i de bona educació cívica. Un polsim de saudade (per refermar el tòpic) ens aniria bé per temperar els ànims i mirar endavant amb realisme. Tant de bo Portugal aquest cop fos un mirall...
Elena Losada és professora de la UB i investigadora d’ADHUC — Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat