Porteu-me el cap de Puigdemont (i dels presos)
El títol d'aquest article juga amb el del film Porteu-me el cap d'Alfredo García, de Sam Peckinpah. La pel·lícula conta les vicissituds d'uns personatges moguts per ambicions brutes i esperonats pel desig de venjança d'un terratinent, un desig de venjança obcecat i irracional. Els paral·lelismes no són pocs amb l'actitud de l'estat espanyol envers els polítics i activistes catalans que van liderar el referèndum de l'1-O.
Amb l'aixecament de la immunitat dels europarlamentaris, Espanya fa una passa important (no definitiva encara, però important) en la seva croada per aconseguir dur cap aquí els exiliats, empresonar-los i processar-los, per aquest ordre. Tal proesa és de vital importància per a la judicatura espanyola (personalitzada en el jutge del Suprem Pablo Llarena), ridiculitzada en diverses ocasions davant d'instàncies judicials europees precisament en aquest assumpte. Les reiterades euroordres fallides o frustrades del magistrat Llarena obligarien qualsevol institució democràtica a una revisió dels seus plantejaments, però no el Suprem d'Espanya, que per alguna cosa és Suprem i per alguna cosa és d'Espanya. Amb l'aixecament de la immunitat de Puigdemont (la peça major), Comín i Ponsatí, el nacionalisme espanyol d'estat viu un dia de festa major, que celebra a la manera usual: com una victòria damunt d'uns estrangers despistats i malèvols que no saben entendre la realitat espanyola, “no se enteran”, i sobretot com un cop de maça damunt les pretensions dels catalans, enemic ancestral i odiat per damunt de totes les coses.
El fet és molt especialment greu per a la Unió Europea, que ha vist com el Parlament de Brussel·les literalment s'ha dividit en dues parts (58% a 42%) en aquesta qüestió. No és casualitat que sigui així, perquè aquesta vegada atendre les exigències nacionalistes espanyoles li suposa a la UE un cost enorme pel que fa a la seva credibilitat com a àmbit de democràcia i drets humans. La cosa encara empitjora sensiblement quan surt la ministra d'Afers Exteriors espanyola, Arancha González Laya, a recalcar explícitament un missatge antieuropeu i d'un nacionalisme quasi autàrquic com ara que “els problemes de Catalunya es resolen dins Espanya, no a Europa”, un enunciat que torna a arrenglerar Espanya amb altres estats membres especialment incòmodes per les seves posicions reaccionàries i ultranacionalistes, com Hongria i Polònia.
Per acabar-ho de rematar, resulta que la justícia penitenciària estava pendent d'aquesta gran victòria europea per revocar el tercer grau als presos polítics i enviar-los novament de pet cap a la presó. Un dia realment negre per a l'independentisme català, ben cert. Però també (gosaria dir que sobretot) per a Espanya, que una vegada més torna a tancar-se en unes posicions abstruses i clarament antidemocràtiques, fent servir els tribunals com si fossin forces armades inflamades d'aquest ardor guerrero que tant agrada als nacionalistes espanyols. És un bucle malaltís, i és una llàstima perquè no es veu manera de sortir-ne.
Sebastià Alzamora és escriptor