Els que porten un hort
Al tren, entrant a Barcelona o al tramvia, anant a TV3, veus els horts. Tots ells envoltats de canyes, de somiers, de palets, per fer tanca. La idea és aprofitar. Aprofitar el que sobra, el que no es fa servir. A dins, les canyes de les tomaqueres, ben tibades, ben lligades, que no se les endugui el vent o una pluja “impensada”, per dir-ho com el de València. Hi ha un arbret fruiter, i al tronc de l’arbret, ben posades, les canyes que sobren. Hi ha una cadira de càmping, també vellota, perquè el que el porta (així es diu: “portar l’hort”) s’hi assegui a descansar. Hi ha una barraqueta de les eines, feta de fustots, hi ha una taula (una porta i dos cavallets) per a preparar el planter. Per si soles, totes aquestes andròmines serien lletges, però juntes, formant aquest tot tan pràctic, donen una idea de mals endreços convertits en bons endreços, que provoca una grandiosa laxitud estomacal i pau d’esperit.
Aquesta rectitud dels enciams i les cols kale, tan matemàtica, al costat de l’anarquia del cogombre, que va on vol, que amaga les fruites sota les fulles, grosses com la vela d’un chill-out, és d’una bellesa pertorbadora. Hi ha un home, amb gorra, que lliga tomàquets. S’ajup, s’aixeca, beu aigua. No va ni de pressa, ni a poc a poc. Té la regularitat d’un avió enmig del cel. D’un dia per l’altre, si t’hi atures, veus com li han crescut els carbassons. Tant, que tinc la sensació que si m’espero una hora els veuré, jo mateixa, expandir-se. Aquest plaer aliè el sentia veient el programa d’un cuiner anglès, que explicava receptes des d’un hort de veritat, però atrezzadíssim, o l’espai de plantes del programa Bricomania, on tota la terra es veia compostadíssima i el presentador tocava les flors amb perfecta naturalitat, com les llevadores amb els nadons. Cuidar un hort és el contrari de tenir un compte a TikTok. És la necessària lentitud i esperança. És saber que no tot ho tindràs sempre. És saber que sempre ho tindràs tot.
