Immigració. Alemanya veu com els discursos i la simbologia de la seva història més fosca tornen a trobar un espai propi, cada vegada, més rellevant. El feixisme com a amenaça ha mobilitzat el carrer amb centenars de manifestacions arreu del país durant el mes de gener. Les revelacions periodístiques, sobre una reunió secreta celebrada el novembre del 2023 on representants del partit Alternativa per a Alemanya (AfD) i moviments neonazis van discutir un suposat pla de “remigració”, per a l’expulsió de migrants, ha estat la confirmació definitiva d’una tendència que s’havia anat fent més evident: l’èxit electoral d’AfD ha anat acompanyat d’una radicalització cada cop més desacomplexada de la formació d’extrema dreta. El mateix passa amb el Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ), que s’encamina a aconseguir ser primera força a les eleccions federals del pròxim mes d’octubre.
El suposat pla que s’hauria plantejat en aquesta trobada del novembre preveia la deportació de “tres grups d’immigrants”, segons ells “els demandants d’asil”, els “estrangers amb permís de residència” i els ciutadans amb passaport alemany que no s’hagi integrat. És a dir, tothom; qualsevol estranger no només per origen, sinó per costums. L’altre té cada cop un significat més ampli.
Alteritat. A la segona volta de les presidencials franceses del 2022, Marine Le Pen va arribar a sumar més del 41% dels vots. Els seus millors percentatges –allà on va aconseguir el suport de més del 50% de l’electorat– van ser, sobretot, en poblacions petites i amb taxes d’immigració molt baixes. A mesura que Reagrupament Nacional, el partit de Le Pen, ha anat guanyant suport electoral a les zones rurals i periurbanes, on hi ha més menys concentració de població migrada, el discurs de l’amenaça s’ha hagut d’anar modulant.
L’imaginari de la por es nodreix de la desconfiança envers el que no coneixem; i de la por a perdre el que sempre hem conegut. La por a la desaparició del propi món.
Diu el pensador Ivan Krastev que a l’Europa postpandèmia la política ja no s’estructura al voltant de la tradicional oposició ideològica entre la dreta i l’esquerra, sinó que ho fa al voltant d’imaginaris apocalíptics contraposats. Un d’aquests imaginaris és la crisi demogràfica i la por a la desaparició com a col·lectiu. “La por que desaparegui el meu poble”, escriu Krastev a l’Anuari del CIDOB. És la por de les majories als canvis accelerats d’aquest món globalitzat.
Construcció. La força electoral s’ha convertit en influència legislativa. Així ho demostra l’enduriment normatiu que comporta el pacte europeu d’immigració i asil, la polèmica llei francesa que la mateixa Le Pen reclama com una “victòria ideològica” pròpia, o el debat al Regne Unit amb el desafiament judicial als acords del govern de Rishi Sunak per expulsar els demandants d’asil cap a Ruanda.
El politòleg Cas Mudde explica perfectament com la diversificació estratègica –lligada a la normalització política i electoral de la dreta radical– és el tret més definitori d’aquesta quarta onada de l’extrema dreta que estem vivint actualment. Però també és el resultat de la construcció d’una imatge de societat i d’una idea d’identitat que renega d’un dels trets cada cop més característics de les societats contemporànies: la immigració.
A l’inici del segle XX, els europeus representàvem el 25% de la població mundial; l’any 1960 ja només érem l’11%. Avui freguem el 6%, i baixarem al 4% el 2060. L’amenaça demogràfica que pesa sobre la UE és la de la irrellevància global.
