En ple debat sobre l’ús dels mòbils per part dels nostres adolescents, i per agafar-nos-ho amb una mica d’humor, es podria dir que hi ha hagut massa pares que havien fet cas d’Homer Simpson. Aquest personatge, considerat com un dels més influents de tota la història de la televisió, havia dit que “el que té de bo internet és que els fills se t’eduquen sols”. Ara aquests pares descobreixen astorats que no era una broma, i que internet i les xarxes han estat educant els seus adolescents al marge de tota autoritat.
Tanmateix, la discussió sobre el paper determinant d’internet i les xarxes socials en les nostres vides ha quedat superada per l’arribada, fa quatre dies, d’un nou papus: el d’una intel·ligència artificial a l’abast de tothom. I el nou predicador moral dels nostres temps, Yuval Noah Harari, s’ha afanyat a advertir-nos de les conseqüències catastròfiques d’una IA que és més poderosa que qualsevol dictador i que els algorismes ja han matat gent. Cada vegada anem més de pressa a trobar un nou ase dels cops per projectar-hi les nostres pors i culpar-lo de les pròpies irresponsabilitats. I Harari té èxit, entre altres coses, perquè alimenta aquestes pors.
El cert és que, vist amb perspectiva històrica, tots els avenços tecnològics han desvetllat temors i resistències. Des dels que suposaven petites millores fins als que han permès grans progressos econòmics i intel·lectuals, passant pels que finalment han aportat enormes guanys al benestar general de la humanitat. Així, un tal Fray Juan de los Ángeles, a finals del segle XVI, pensava que “el mundo está ya en lo último” per unes “novedades y disparates nunco vistos” com era preocupar-se per la salut i voler dormir en llits tous. Encara abans, la impremta de Gutenberg –ara que ens preocupa tant la comprensió lectora– va provocar grans conflictes religiosos, a part d’afavorir l’individualisme (Neil Postman, 1982). O, entre molts altres exemples, fou gràcies al rellotge –junt amb la màquina de vapor– que va ser possible una revolució industrial (Lewis Mumford, 1943) que va generar grans resistències. Per no parlar de la televisió, que hauria creat un Homo videns (Giovanni Sartori, 1997) amb pèrdua de la capacitat d’abstracció i racionalitat, en qui l’acte de veure suplantava el de pensar i creava un “pensament insípid, un clima cultural de confusió mental i creixents exèrcits de nul·litats mentals”.
En l’acte organitzat fa uns dies per l’ARA i l’Institut d’Estudis Catalans La tecnologia: solució o condemna?, vam estar parlant d’aquestes circumstàncies amb l’experta en robòtica la doctora Alícia Casals, moderats pel periodista científic Toni Pou. La meva tesi era que totes aquestes resistències als avenços tecnològics tenen la seva principal arrel objectiva en el fet que comporten canvis radicals en la distribució del poder. Després, sobre les resistències es basteixen tota mena de consideracions polítiques, ètiques i morals, perquè és veritat que hi tenen conseqüències. Però la raó fonamental es troba en el desplaçament del poder d’unes mans a unes altres. Com és el cas d’aquests pares que s’exclamen de veure la seva autoritat traspassada al mòbil, o dels professors, la feina dels quals queda en risc davant de la irrupció del ChatGPT.
Vivim uns temps en què, alhora que ens beneficiem a mans plenes dels avantatges científics i tecnològics, desenvolupem una desconfiada mirada antitecnològica. Es tracta d’una perspectiva que recorda les concepcions luddites –per la figura de Ned Ludd que es diu que va destruir el propi teler en senyal de protesta– de principis de segle XIX, que anunciaven un futur catastròfic per la substitució del teler manual pel mecànic. Un neoluddisme que ara alimenta fòbies tecnològiques que oculten la renúncia a la pròpia responsabilitat per traspassar-la a les suposades regulacions i prohibicions que els poders públics n’haurien de fer.
És cert que aquests desplaçaments de poder són cada vegada més accelerats, que van en una direcció poc previsible, que això genera sensació de descontrol i que afavoreixen un catastrofisme, paradoxalment, paral·lel a la facilitat amb què ens hi acomodem. La tecnologia televisiva va tardar cinquanta anys a generalitzar-se, el mòbil intel·ligent i la banda ampla ho han fet en quinze, i la IA ho farà en menys de cinc.
Si alguna cosa podem aprendre de la història del progrés tecnològic és que resistir-s’hi és inútil. I que el que cal és saber incorporar la tecnologia amb una perspectiva crítica –és a dir, lúcida–, afegint als seus usos una dimensió ètica –posar-hi límits– i, sobretot, adoptant una actitud activament responsable. En definitiva, aprendre a domesticar-la.
