Porros i altres drogues: negar la realitat

Fa uns dies, aquest diari publicava un extens article al voltant del consum de cànnabis entre els nois i noies adolescents. També donava compte de les reaccions adultes associades a impedir que fumin, a alertar-los sobre els perills, alliçonar-los dels problemes que comporten les drogues. Legislar i actuar perquè no s’hi acostin. No fa gaire, el diari també explicava una proposta del Síndic de Greuges de Barcelona suggerint habilitar zones joves a l’aire lliure on poguessin trobar-se i beure sense molestar ningú. La proposta va ser massacrada. ¿A qui si li acudeix regular una activitat com beure al carrer, que és il·legal, i permetre que begui qui no pot beure? Entremig, s’ha parlat de la quantitat de noies que calmen la seva angoixa amb benzodiazepines, mentre s’insistia en l’augment dels trastorns mentals i no en els entorns que generen angoixa.

Podria seguir. Però del que vull reflexionar és de la irracionalitat amb què la política, les administracions i alguns opinadors reaccionen a aquests fets. Sempre es nega la realitat. Sempre es proposen mesures inaplicables i inútils. Sempre se cerca calmar els pànics adults dels votants. Tot menys preguntar-se: ¿com s’influeix, com s’educa, per aprendre a relacionar-se amb les drogues quan la maria és semilegal, la felicitat té nom de cervesa i les complicacions de la vida es calmen amb diazepam?

En el tema del cànnabis, esgota recordar que ja fa algunes dècades que coneixem com la batalla penal tan sols ha conduït a tenir més delictes, més negocis amb una enorme capacitat de corrupció, més consumidors i més dificultats per poder influir en les relacions que les persones estableixen amb les substàncies. Consultin els mateixos Mossos d’Esquadra sobre les possibilitats de controlar una explotació econòmica internacional que afecta la Catalunya profunda i la Catalunya més marginal sense tenir més normes que el Codi Penal.

Però com que la meva reflexió va de poder influir en les relacions adolescents i joves amb les drogues, he de recordar les meves tres urgències. Necessito poder parlar amb els adolescents sobre el que veritablement prenen. Una part dels nous problemes té a veure amb el total descontrol sobre la diversitat de composicions psicoactives de la maria disponible al mercat. Quan em diguin que els porros no són dolents he de poder contestar: “Depèn, mirem la composició del que fumes”. Necessito escoltar els seus arguments i aportar els meus (adults), discutir sobre les drogues (legals, il·legals i receptades) i la felicitat. Necessito que la regulació no els deixi ni en l’atractiu de la il·legalitat ni en la dictadura del mercat. 

La primera enemiga de la regulació del cànnabis és la indústria de l’alcohol i la primera interessada és la indústria del tabac, que espera canviar de producte. Podem continuar fent programes de prevenció i continuar negant la realitat mentre es va consolidant una pèssima relació entre entrar en l’adolescència i descobrir l’aroma dels porros.

L’article del diari deia que un de cada quatre adolescents té relació amb el cànnabis. El titular també podia haver estat: una de cada quatre noies de batxillerat pren benzodiazepines. També fa anys que coneixem com les noies són més consumidores de drogues legals (alcohol i psicofàrmacs) i els nois d’il·legals. Però tampoc volem tocar ni la regulació del mercat ni les formes d’accés a les drogues mèdiques. 

Torno a les meves necessitats educatives. Necessito que cap adolescent dipositi en l’alcohol virtuts que no té. Per això fa temps que reclamo que es deixi de fer publicitat de substàncies que són drogues i amb les quals cal aprendre com tenir una relació no problemàtica. No és possible el miracle de fer pensar que l’alcohol és una substància perillosa si està enmig d’una posta de sol, una meravellosa platja amb música i uns nois i noies excel·lents. Necessito que algú escolti els malestars de la noia que cerca psicofàrmacs i que pugui discutir en algun entorn la col·lecció de sentiments i emocions que sent (o se sent obligada a tenir) i com calmar-los, o no, amb drogues. La llibertat de les lleis del mercat construeix malestars, defineix benestars i desplaça uns i altres d’una substància a una altra.

També fa temps que coneixem que una bona part de l’univers de les drogues té a veure amb l’univers de les diversions joves, de les permanents i canviants formes d’oci. Catalunya té un extens catàleg de botellons legals per a adults. Només cal repassar el calendari de les fires del vi. Però la ciutadania adulta sempre considera que quan s’ajunten els joves per fer el mateix hi ha un problema. Com a mínim podríem pensar en influir o canalitzar les formes menys problemàtiques o amb menys danys afegits. La legalitat és un criteri, però també existeix el principi d’oportunitat (no perseguir allò que, quan es mira de reprimir, s’acaben generant més problemes).