La porqueria de sempre
La brossa, la porqueria i les escombraries estan tornant a competir per acompanyar determinades feines. Malgrat que no resulta agradable, gràcies a la nova barrabassada verbal de la candidata del PP a la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, podem repassar les diferències entre tanta cosa pudenta.
Després de l’inefable “ En las escuelas de Cataluña los niños no pueden hacer pis si lo piden en español ”, arriba l’“ A mí, cuando empiezan a hablar de empleo basura me parece que es ofensivo para el que está deseando tener ese empleo basura que está dando oportunidades ”. Sembla un acudit (de mal gust) però no ho és. Ehem, va, centrem-nos en la part lingüística si no volem que algú prengui mal.
Primer escull: com hem de traduir empleo? Aquest és fàcil: feina. Però, ai, ui, les oficinas de empleo són oficines de treball, oi? I abans existia el Servei Català de Col·locació. Certament, una col·locació és una feina. Però estar col·locat potser és massa ambigu (entre drogues i influències vàries) i hem acabat deixant una mica de banda les col·locacions. Ep, no fugim d’estudi. I no dubtem més del compte. En aquest cas, empleo és feina, tot i que de vegades pot voler dir treball o fins i tot lloc de treball (i no pas l’híbrid fruit de la ultracorrecció lloc de feina, par Dieu!).
I ara ve quan el maten. ¿Aquestes feines mal pagades, només mig legals (“Mitja jornada en negre, d’acord?”), amb horaris i torns impossibles i que no vol fer ningú, són feines brossa? La basura castellana (cada cop més freqüent en català, així mateix, sí, sí) pot ser brossa, esclar, però també altres coses. El lloc on llencem el que ja no volem és la brossa o són les escombraries, això depèn d’on siguem i també d’on vinguem. Per entendre’ns, al meu poble (al Camp de Tarragona), posem per cas, trèiem la brossa perquè el brossaire que passava cada vespre amb el tractor (jo ja no he vist el carro i el ruquet del senyor Pepe) la recollís. Ara ja tenim contenidors com a tot arreu. I fins i tot hi ha un escombriaire, que nosaltres no associem a les escombraries, com fa la Catalunya Vella, sinó a l’escombra que porta. Però, de fet, escombriaire deriva d’ es combraries, no d’ escombra directament. Per això en bona part del català central el barrendero del postfranquisme seria l’ escombraire o escombrador, i el basurero, l’ escombriaire, tot i que primer sembla que es va formar escombrariaire, que ja es veu que no podia triomfar de cap manera.
Sigui com vulgui, les escombraries sempre són més d’una: és una d’aquelles paraules que no tenen singular. Això automàticament ens fa descartar que feina escombraria sigui possible, però encara ens quedaria la feina brossa. Ara bé, quan en castellà diuen empleo basura (de l’anglès junk ) ¿volen dir que és una feina de brutícia, de restes, d’allò que ja no serveix? En certa manera, potser sí, però realment volen dir que és una feina que no val res, de baixa qualitat. De fet, es fa impossible dir que una feina (o el que sigui) “és una brossa” o que “és escombraries”. Per expressar aquesta idea en català tenim la tercera Maria, la famosa porqueria. Així doncs, feines porqueria, bons porqueria (no ens n’oblidem, sisplau), teleporqueria (aquesta sí que aniria bé anar-la oblidant), menjar porqueria (aquest també) i tantes marranades com vulgueu.
Si continuem així, doncs, sembla que amb la candidata Isabel Díaz Ayuso a Madrid el PP acabarà fent la mateixa fi que amb Cayetana Álvarez de Toledo a Catalunya. Però, tranquils, que encara queda molta campanya per acabar-ho de rematar.
