Respecte a la indústria càrnica a Catalunya tenim algunes dades que són irrefutables, com que des del punt de vista econòmic és el principal sector agroalimentari, amb un volum de negoci superior als 10.000 milions d'euros. O que aquesta activitat ha consolidat Catalunya com el segon productor d'Europa i el desè productor de carn porcina del món. Algunes altres dades són més confuses, com ara el consum d'aigua per fer possible aquesta producció de carn de porc, una qüestió que penso que és clau sobretot ara, amb la delicada situació d'aquest bé natural.
La mesura més habitual per relacionar el consum d'aigua amb una producció alimentària és l'anomenada petjada hídrica: per produir un quilogram de pomes calen 822 litres d'aigua; per produir un quilogram de carn de pollastre calen 4.300 litres d'aigua... Com que disposem de la petjada hídrica de la carn de porc (4.000 litres d'aigua, segons les estimacions més baixes), per trobar quin consum d’aigua fa aquesta indústria només cal fer un parell de multiplicacions.
El resultat atabala: per a la producció total de la carn de porc que es fa a Catalunya durant un any cal l'equivalent a 50 vegades la capacitat total del pantà de Sau.
Truco a Annelies Broekman, investigadora del CREAF i experta en la gestió de l'aigua. Em confirma que la xifra és correcta, però cal aprofundir-hi per treure'n l'aigua clara.
En primer lloc, del total del consum d'aigua la despesa a la granja no supera el 5%. La resta de despesa deriva de l'aigua requerida per a la producció del menjar de l'animal, que, en el cas de Catalunya, és en gran part soja conreada a l'Amèrica Llatina i blat de moro d'Ucraïna i França. D'això en diem aigua virtual. Però encara que sigui aigua deslocalitzada i sigui de pluja, no podem deixar de comptabilitzar-la. De fet, la producció porcina de casa nostra és corresponsable d'una part dels boscos i les selves talats per guanyar terreny per a la soja a la conca de l'Amazones, una desforestació que, com expliquen molts estudis, provoca una crisi dels ecosistemes amazònics que no només afecta aquesta regió amb sequeres i inundacions, sinó també tot el planeta.
En segon lloc, la mesura de la petjada hídrica no comptabilitza la contaminació de les aigües freàtiques que l'expansió de granges de porc per tantes comarques de Catalunya està produint. "La contaminació és consum", m'insisteix l'Annelies. Hem de pensar en el recorregut que l'aigua fa en el seu cicle. Una gota contaminada serà una gota no aprofitable o generadora d'una despesa per descontaminar-la. I, tornant a mesures quantitatives, aquest consum per contaminació no és poca cosa. L'Agència Catalana de l'Aigua diu que "la presència de compostos nitrogenats, especialment nitrats (l'origen majoritari dels quals són els purins dels porcs), és el problema de contaminació difusa més important a les aigües subterrànies de Catalunya".
Així que, potser, amb el meu càlcul he fet molt curt. Però, en canvi, ara que la manca d'aigua ja és una evidència, la creació de granges de porcs no s'atura, quan el que és urgent són debats i polítiques per destriar a què volem dedicar un recurs tan apreciat com l'aigua: als beneficis econòmics que genera el porc o a garantir el futur dels hàbitats i cicles que permeten la vida al planeta. Capital o vida.
