El porc de 'Black Mirror'

Si has vist Black Mirror és difícil oblidar el primer episodi de la primera temporada. A “L'himne nacional”, estrenat al Regne Unit el desembre del 2011, veiem un primer ministre britànic encarnant algunes de les essències de la política contemporània. Al ser informat del segrest de la princesa Susannah (la jove de la família reial més estimada pels electors britànics), el primer ministre es veu obligat a sotmetre's als desitjos del segrestador per evitar que la princesa sigui executada: ha de fornicar amb un porc davant de milions d'espectadors. I ho fa.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta història els pot semblar una exageració pròpia d'una distopia, però, si has aspirat que et votin com a candidat d'un partit, és probable que hagis hagut de fer coses que hauries preferit no fer. Fer fúting amb Ana Rosa, jugar amb Trancas i Barrancas amb Pablo Montos o cantar-li, guitarra en mà, una cançó de bressol a María Teresa Campos no és com follar-te un porc, però respon a la mateixa lògica: si vols els vots d'aquests milions de ciutadans que a priori no escoltarien el teu discurs polític, has de "jugar" en la societat de l'espectacle. A aquesta mateixa conclusió deu haver arribat el meu vell camarada Alberto Rodríguez, que, segons s'ha publicat, participarà, pel que sembla, com a concursant en un reality de famosos. Cap assessor et recomana, així a priori, violar un porc en prime time, però sí que et solen dir que milloris la teva manera de vestir i que assumeixis que, en última instància, la política sempre té alguna cosa de mercat de demanda. Íñigo Errejón solia dir-me que Espanya no s'assemblava gens a mi i que, per tant, evités mostrar-me davant del país tal com era.

Cargando
No hay anuncios

Perry Anderson, un dels intel·lectuals marxistes vius més importants, escrivia, a propòsit d'Itàlia, sobre la falta de preparació del Partit Comunista Italià davant l'arribada de la cultura comercial i americanitzada de masses, una cultura amb uns codis inimaginables en el món de Togliatti i Gramsci. Anderson assenyala que no hi va haver relleu en la gran generació de directors de cinema –Rossellini, Visconti o Antonioni– i que el resultat va ser un desajust tan gran entre la sensibilitat culta i la popular que el país va quedar a mercè de la contrarevolució cultural de l'empori televisiu de Berlusconi. Anderson diu que, incapaç d'afrontar el canvi, el PCI va intentar resistir-s'hi durant una dècada, i que el seu darrer líder, Berlinguer, va ser l'encarnació de l'auster menyspreu dels excessos i l'infantilisme del nou univers del consum cultural i material. L'últim fan que queda de Berlinguer a Espanya és director adjunt d'un diari liberal propietat d'un comte i arrossega per platós i estacions de ràdio una actitud de senyor d'una altra època, format en la cultura comunista catalana i sempre angoixat per haver de viure els seus últims anys en una distopia en què ningú no sap res del que va ser el Cinquè Regiment.

Itàlia sempre ho anticipa tot, deu pensar Juliana, i jo penso igual. Miguel Mora va explicar fa anys una llegenda a El País segons la qual un eurodiputat italià, enviat per Giulio Andreotti a l'Aventí brussel·lès, es va enfadar en ser escridassat i li va etzibar a un col·lega alemany: "Quan vosaltres encara éreu dalt dels arbres, nosaltres ja érem maricons”. La mort de Berlusconi no ha fet més que confirmar que això d'Itàlia no era tant una excepció com, efectivament, anticipació.

Cargando
No hay anuncios

Però, atenció, no és veritat que les dues úniques alternatives per a l'esquerra siguin violar el porc a la tele (per assemblar-se a Espanya o per agradar a l'audiència) o arrossegar la malenconia berlingueriana com Juliana. Més malenconiós encara que Juliana, escrivia ahir Pablo Elorduy a El Salto que ningú voldria viure a l'Espanya que mostra Podem, per més que aquest retrat del funcionament del poder sigui el més realista. Violem el porc i somriguem molt, no fos cas que algú s'indigni i cridi "merda de país!" i en fer-ho ofengui l'audiència. A vegades tinc la sensació de viure envoltat de tristos i temorosos de Déu que xiuxiuegen: no t'indignis, no t'enfadis, no molestis... i anticipen un desastre no només electoral, sinó també civilitzatori. Però la tristesa, malgrat la seva bona premsa literària, no necessàriament expressa lucidesa.

Vivim el resultat d'una contraofensiva reaccionària sense precedents que, encara que s'emmarqui en una sèrie de tendències d'època, és el resultat de l'acció històrica de dos desafiaments no previstos però molt reals: Podem i l'independentisme. Berlusconi, Trump i qualsevol amb un mínim d'olfacte (no és imprescindible haver llegit Debord) sap que vivim en societats mediatitzades. Això no fa que aquesta època sigui necessàriament pitjor que les anteriors. La democràcia liberal pot acabar, però la política no s'acaba mai. Sigui quin sigui el resultat d'aquesta batalla, cada combat redefineix les armes del següent.