Porc per avui, set per demà

Malgrat que aquests dies ha plogut, fa temps que l’ombra de la sequera plana sobre nosaltres. A banda de les mesures d’estalvi i la conscienciació, sembla que no hi puguem fer gran cosa. O sí, però la crisi climàtica és un monstre gegantí que demana canvis estructurals profunds i temps. I, d’això, no en tenim gaire. Ara bé, hi ha canvis relacionats amb una altra crisi ecològica que sí que podem aplicar més fàcilment i que no podem ajornar més. No podem continuar sent l’abocador de purins d’altres països. No podem engreixar porcs per a societats que han legislat convenientment per protegir els seus aqüífers. 

La sequera és un paisatge amenaçador. Invisible, però tanmateix present. Quan els dies en què no plou se succeeixen i anem veient com els arbres s’assequen i es clivellen els camins, aixequem el cap i escrutem el cel amb una certa angoixa. Una ansietat que s’agreuja a mesura que passa el temps i no arriba la pluja. També perquè temem que quan arribi ho faci desmesuradament. Com ha passat a la Xina o al Pakistan. Com ens va passar amb el Gloria. La natura externa, totpoderosa i difícil de predir, va ser una de les grans causes d’inseguretat i por en la prehistòria, en civilitzacions arcaiques i en societats tribals i tradicionals (una altra causa va ser –és– la natura humana, amb el seu potencial per a la violència i la crueltat). El geògraf Yi-fu Tuan (1930-2022) en parla en profunditat al seu pertorbador, i alhora inspirador, Landscapes of fear (1979). Tot i que hi ha dades i reflexions d’aquest clàssic que han quedat desfasades, les tesis principals han resistit l’embat del temps. L’estudi busca les arrels de les nostres pors i ajuda a entendre els imaginaris culturals derivats dels temors dels nostres avantpassats més llunyans. I no tan llunyans. 

A Catalunya tenim unes estrofes particularment fosques sobre la sequera que Francesc Pelagi Briz va recollir a Cansons de la terra (1866-1877). El folklorista creu que els versos de Càstich de Déu tenen l’origen en una fam de principi del segle XVII. Podeu sentir algunes d’aquestes estrofes apocalíptiques al cançoner digital Càntut, en la veu de Jaume Planas (nascut a Sant Feliu de Pallerols el 1891). En la seva versió de les Cobles del ram, en Met canta “de què tremoles, terra, de què tremoles tant? / Us enviaré un càstig, que se’n recordaran / faré secar les vinyes, també los blats pels camps / los aucellets que volen, morts en terra cauran”. Avui dia, aquests horrors del passat sembla que hagin quedat enrere. Amb els avenços tecnològics, tenim la sensació de tenir la natura no-humana més controlada. I, com a conseqüència, també la por. La humanitat fa mil·lennis que idea estratègies per tal de contenir el caos que pot crear el clima. Els graners d’emmagatzematge d’aliments com a reserva per als anys de fam ja apareixen al Gènesi de la Bíblia (41,34-36). De fet, al Poema de Guilgameix (c. 2100 aC) també s’esmenta “el gra emmagatzemat”. 

L’eina potser més efectiva per mitigar els efectes devastadors de les sequeres, però, no arriba fins fa relativament poc: els grans pantans de Catalunya van ser construïts durant els anys cinquanta i seixanta. Tot i que els embassaments han suposat un canvi radical en la gestió de l’aigua, els nostres triomfs sobre la resta de la natura sempre són relatius. Pot passar que, com ara, tinguem els pantans a mínims històrics i molta més població per abastir. Ara ens toca ampliar les mesures dels nostres avantpassats per aconseguir estabilitat malgrat les oscil·lacions climàtiques: hem de salvaguardar l’aigua que tenim sota terra. No podem dependre només de la que cau del cel. Hem basat part de la nostra economia en un “pa per avui, set per demà” inacceptable. Hipotecar l’aigua, no ja del futur, sinó del present, ha estat un error. Un error que hem d’esmenar. Ha arribat el moment ineludible de canviar la política dels porcs –de les granges intensives en general– a casa nostra. Caldran mesures, ajuts, reinventar-se, però no hi ha cap altra opció que fer-ho. Potser caldrà, també, a més de no engreixar animals per a altres països, repensar els hàbits alimentaris (les noves generacions ja ho estan fent).

La indústria càrnia pot ser molt fosca. Per això s’amaguen les granges rere els xiprers, per això no se’n veu l’interior, per això es traginen els porcs (els menuts que arriben, els engreixats que marxen) de nit. Aquesta foscor em fa pensar en un dels escrits més brillants d’Ursula K. Le Guin: l’exegesi –la interpretació– de L’ombra, una rondalla de Hans Christian Andersen. Tant Andersen com Le Guin parlen de la impossibilitat de viure sense la nostra ombra, sense la nostra part fosca. Perquè el bé i el mal són inseparables (el famós símbol xinès del yin i el yang). En el conte d’Andersen, la (auto)destrucció arriba perquè el protagonista deixa marxar la seva ombra. A gran part de la indústria càrnia li passa el contrari. Està totalment sotmesa per la banda més fosca de la nostra societat. L’hem abandonada al desequilibri més salvatge. La rondalla d’Andersen, ja us ho podeu imaginar, no acaba bé. El final del nostre relat, però, encara no està escrit.