Qui té por de Podem?

1 . NOSA. Podem fa nosa. Així es podria interpretar la reacció del sobiranisme a la irrupció de Pablo Iglesias a Catalunya. Deu candidatures són una barbaritat a l’hora de repartir escons. La majoria absoluta es fa més complicada. Tanmateix, sembla que Podem a qui menys hauria de preocupar és al sobiranisme. Per començar, tenen una cosa en comú -i gens menor-: l’objectiu estratègic d’uns i altres és aconseguir un repartiment del poder substancialment diferent a Espanya. A partir d’aquí, els projectes difereixen: Podem vol treure poder a “la casta” i redistribuir-lo; el sobiranisme vol absorbir la quota de poder de l’Estat que correspon a Catalunya i marxar.

Per què incomoda Podem? Perquè el sector conservador del sobiranisme, que té poc risc que li prengui vots, tem el que anomenen discurs radical i populista de Podem; i perquè el sector esquerrà del sobiranisme, que podria compartir molts dels temes de Podem -com la crítica de l’austeritat i la necessitat de trencar el cadenat del bipartidisme-, té por que li prengui vots, especialment de gent que, sense ser independentista, s’hi podia haver apuntat com a vot de protesta. Però anem al gra: el principal planter de vots de Pablo Iglesias no és el sobiranisme. I un bon resultat de Podem faria esclatar la crisi del règim espanyol i podria obrir una finestra d’oportunitat, impensable amb el bipartidisme tradicional.

La periodista Ana Basualdo, que va anar al míting de Pablo Iglesias, em va descriure així l’ambient: “M’atreviria a dir que un 90 per cent dels assistents eren castellanoparlants i vaig calcular un 60 per cent de gent gran i proletària, matrimonis de vells militants abandonats per l’antiga esquerra, puny alçat, i vaig veure-hi també grups de joves suburbans, cercles de Cornellà, l’Hospitalet o Badalona. Estudiants universitaris, si encara els reconec, pocs. A tothom li va semblar normal que Galdon i Ubasart parlessin en català, perquè eren castellanoparlants, no espanyolistes. La qüestió nacional no era en primer pla. Vaig recordar les caminades per la Verneda, en vigílies de l’11 de setembre. Blocs i blocs, amb algunes senyeres, poques estelades i cap bandera espanyola”. Aquesta era la gent que era amb Pablo Iglesias a la recerca de la representació perduda. I aquesta gent segurament havia votat sobretot PSC i Iniciativa. Podem pot acollir un vot contra la independència, que resta oportunitat als partits marcadament unionistes, com Ciutadans, i augmentar la divisió del no. I és en competència (o concurrència) amb Guanyem i la CUP que haurà d’acabar definint la seva posició. Com arreu, és principalment del descrèdit de la socialdemocràcia i de l’envelliment de l’esquerra d’arrel comunista que s’alimenta Podem.

Això no treu que un discurs rupturista -d’estat- es pugui senti pressionat per un altre discurs rupturista -polític i social-. Per una part important del sobiranisme, la ruptura amb Espanya no és incompatible amb la defensa de les polítiques econòmiques i socials ortodoxes. La por de Podem no és substancialment diferent a Catalunya i a Espanya.

2 . ‘KITSCH’. Del primer discurs de Nadal del rei Felip m’ha quedat la imatge de l’entranyable saleta d’estar des de la qual parlava. Qui va escollir aquest plató o té mal gust o té una pèssima opinió dels ciutadans. No és difícil endevinar que el punt d’atenció era el sofà vermell, que havia de transmetre la sensació d’empenta, joventut, optimisme i relleu generacional. Però tot plegat era una estilització cursi del que l’escenògraf devia pensar que era un salonet de classe mitjana. Una substancial millora en la lectura i la dicció del text i un decorat perfectament kitsch van ser les dues principals novetats que va aportar el canvi de rei. El kitsch, deia Milan Kundera, és l’ocultació de la merda.