"Por voluntad libérrima"
Un dels desavantatges de la independència de Catalunya seria, sens dubte, que ens quedaríem sense poder concelebrar el Dia de la Hispanitat que avui es commemora. La festa d'Espanya per antonomàsia resulta sempre d'allò més vistosa, alegre i entranyable (per no dir visceral), i a més, per als catalans, sempre presenta l'al·licient d'aclarir si el president de la Generalitat assistirà o no a la desfilada de la cabra de la legió. En la seva primera ocasió de fer-ho el president Mas ha declinat gentilment la invitació, cosa que de ben segur li valdrà tota mena de felicitacions i medalles.
En un dia com avui, en què se celebra un descobriment tan voluminós com el d'Amèrica, es fa especialment agradable recordar aquelles paraules del monarca Joan Carles, que val la pena transcriure en la seva literalitat: " Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes ". En efecte, les cròniques expliquen que el rei asteca Moctezuma va prorrompre espontàniament a parlar en castellà quan van desembarcar les tropes espanyoles, just abans que Hernán Cortés el fes matar en senyal de cordialitat i bona entesa.
Encara millor que sa majestat el rei d'Espanya ho han dit alguns escriptors que s'han expressat en el bell idioma de la duquessa d'Alba. El sempre conciliador Pérez Reverte té escrit (a ell sí que el traduirem, perquè sabem que li agrada) que "l'espanyol no és una llengua nacionalista, perquè no és una senya d'identitat per a ningú; és plurinacional i multilingüe. A pesar del que diuen els estúpids i els manipuladors, és una llengua generosa, oberta, on cap tothom". Descrit així, sembla que el castellà sigui una discoteca a l'aire lliure. Per citar algú de més envergadura, fins i tot el venerable Unamuno va afirmar tot convençut, l'any 1932, que "el coneixement del castellà és avui, a Catalunya i per als catalans, obligatori, no perquè se'ls hagi imposat, sinó perquè ho han acceptat voluntàriament i cordialment, de bona voluntat".
Podríem omplir el diari de perles com aquestes, cultivades pels autors més diversos, però amb això diria que n'hi ha prou. Existeix una mena de pensament màgic dins el nacionalisme espanyol que considera que la normalitat consisteix a parlar en castellà, i que més enllà d'aquest idioma s'estén un mar de tenebres. És una idea fatigosa i depriment, però tan consolidada que molta gent la dóna per sobreentesa. La realitat és que totes les llengües han estat en algun moment d' imposició (inclòs el català: si no hagués estat així, a hores d'ara a Mallorca potser encara parlaríem àrab), però justament la negació de l'evidència és el principi fonamental dels nacionalismes violents i recalcitrants. Felicitem en tot cas, avui que és el seu dia, aquells que tenen el goig de poder expressar-se (Pérez Reverte dixit ) en una llengua multilingüe. Quina enveja, carai.