La por i el procés
Fins ara, en el procés de transició nacional, els independentistes ho hem fiat tot als arguments, perquè els estudis i les constatacions ens van donant la raó dia rere dia. Cofois podem afirmar que guanyem en aquest camp. Per això ens hem despreocupat de les emocions, les hem tractat com una cosa que no ens afecta, de baixa estofa, especialment perquè la més important de totes en la política, la por, ha sigut el gran cavall de batalla dels contraris a la independència.
Però cal reconèixer-ho, i cal reconèixer-ho ara que l’acord entre CDC i ERC pel full de ruta ha aclarit l’horitzó del procés: la política són també (si no sovint, sobretot) emocions. Cada vegada més, fins i tot, ho reconeix la ciència política, obsessionada durant les darreres tres dècades en les teories de l’elecció racional. “No és el que dius, és el que la gent sent” o “No és el que es diu, sinó qui ho diu” no són mers eslògans dels nous gurus de la comunicació política, sinó el resultat de mecanismes que la neurociència actual avala.
Emocions, com la indignació, la ràbia, o la il·lusió, la confiança. Però, entre totes aquestes, sens dubte, la més important és la por. La majoria de la gent té aversió -vull dir, tenim aversió- al risc. No és tant tot el que podem guanyar el que fa que ens decidim com el que pensem que podem perdre el que actua com una àncora irracional. Els politòlegs diem que l’estratègia maxi-min sovint guanya a la maxi-max. Minimitzar els riscos (el màxim mínim possible) en lloc de maximitzar les incertes recompenses.
En altres paraules, no és la imatge, per bonica que sigui, de l’arcàdia, sinó la del fantasma el que acaba determinant la nostra decisió. La por al canvi, la por a la incertesa. ¿Com es pot explicar si no que, segons la darrera enquesta del CEO, hi hagi un 25% dels catalans que creuen que tenim un nivell insuficient d’autonomia però que a hores d’ara no votarien per la independència? ¿Com es poden explicar el 25% de federalistes que té el país (i no em refereixo a l’estratègia d’algunes elits)? ¿Creuen, a diferència dels independentistes, que serà possible una reforma constitucional? Molts accepten que la reforma que els plauria és gairebé impossible, però continuen votant en contra de l’única sortida. No sembla gaire racional. No ho és. Les pors (o les il·lusions cognitives generades per les emocions) d’una quarta part de la població catalana estan bloquejant el camí cap a la independència.
És cert que no tothom és igual. No a tothom el mou, el commou, o el paralitza el mateix. De fet, la decisió de votar és força especial. Perquè és una situació en què, des de l’anonimat, contribueixes a una decisió col·lectiva en què la teva capacitat de determinar el resultat final és important, però infinitesimal. No et compromet. Fins i tot pots, fàcilment, desresponsabilitzar-te del resultat agregat. “Jo no volia...” ¿No és, precisament, en aquest context on és més fàcilment explicable que la gent continuï votant polítics que sap que són corruptes? Especialment, si l’alternativa implica transitar cap al que és desconegut. I que diferent que pot ser el que ens motiva individualment, molt més vinculat a la recompensa, al reconeixement, a la satisfacció d’haver-ho aconseguit. Que és, en gran part, la força motora dels milers de voluntaris que s’han implicat políticament en aquests darrers anys.
Fins ara la política de la por l’han fet des de Madrid. Però, comença a ser hora de mostrar com quedarà Catalunya si, després de tot aquest procés, restem dins d’Espanya. Una Catalunya invisible, com en el darrer debat sobre el estado de la nación al Congrés. Una Catalunya sotmesa, a qui li imposaran els toros a través d’una llei sobre el patrimoni immaterial espanyol. Una Catalunya amb menys recursos socials si Espanya es gasta un 38% de la guardiola de les pensions en tres anys. Per citar només algunes píndoles recents. Com quedarà Catalunya dins d’Espanya? Igual? No, pitjor.
També és hora de donar més certeses. Tot i que només serviran si les comuniquen “un dels nostres”.
La pluralitat de posicions independentistes no és dolenta en si, només ho és com a signe que no serem capaços de posar-nos d’acord. Per altra banda, la unitat només és bona si no redueix el nombre d’interlocutors, amb perfils ben diferents, que han de dir les coses a gent diferent.
Em dol dir-ho com a acadèmic, sempre embrancat en arguments i raons: la independència no és només un discurs. És un sentiment. Un sentiment que té a veure amb la intuïció de la feina ben feta, amb la confiança que dóna que sempre hem anat junts, els que se senten tant espanyols com catalans, més catalans que espanyols, i només catalans (que, conjuntament, sumen un 90% del país). I ara, a més, podem fer la inversió de la nostra vida, potser amb algunes incerteses, però amb la certesa que estem fent el millor per als nostres fills, que no deixarem que les nostres pors siguin una hipoteca per a ells, que no s’ho mereixen, que ens en sortirem, i ens sentirem orgullosos d’haver pres aquesta decisió.
