Por i poder

Des del Llibre de Job sabem que la por i l’arbitrarietat són els principals atributs del poder, que l’imaginari humà ha concentrat en la figura capriciosa de Déu totpoderós i el temor reverencial que n’emana. La por és un dels sentiments més ben repartits en una espècie que es distingeix per tenir consciència del seu caràcter contingent. Vivim amb la inseguretat a flor de pell. Explotar aquesta feblesa, com ja va explicar Étienne de La Boétie, és factor determinant de la servitud voluntària. I quan hi ha la salut en joc la por es dispara.

Assistim a un nou episodi de pànic sanitari global. La por a un coronavirus originat a la Xina recorre el món i genera comportaments perfectament irracionals: defugir els asiàtics, evitar llocs concorreguts, cancel·lar viatges. Són fenòmens recurrents que generen alarmes desmesurades i que deixen en segon pla riscos pròxims d’impacte molt més gran. A Catalunya enguany la grip matarà molta més gent que el coronavirus, que podria perfectament no causar aquí ni una sola mort. Però la grip forma part del que és habitual i es descompta com a fatalitat. Per què tanta alarma, doncs? Per tres raons: pel caràcter inquietant d’un virus nou que ve de terres llunyanes i desvetlla l’imaginari de les grans epidèmies històriques, però sobretot per la reacció d’aquesta nova forma de despotisme asiàtic que és el poder xinès i per l’escalada que, a partir d’aquí, es genera en els mitjans.

Tancar tres grans ciutats, aïllar quaranta milions de persones, construir hospitals en deu dies, per una malaltia que de moment afecta poques desenes de milers de persones i amb una taxa de mortalitat del 2%, forma part d’un autoritarisme teatral imponent al qual la Xina recorre cada dia més com a forma de legitimació. Un estat on tot es fa a l’engròs per demostrar una potència inigualable en l’actual concert de les nacions i per reforçar amb la por el control total de la població. I així el pànic es propaga arreu. I qualsevol exercici de racionalització -intents de valorar els riscos reals de l’amenaça i la desproporció en la resposta- cau en el buit. És més: l’autoritarisme teatral genera la sospita de l’engany. Si fan el que fan és perquè deuen passar coses molt greus que no ens diuen. I la por es fa exponencial.