Tinc por per les meves germanes afganeses

En les últimes dues dècades, milions de nenes i noies afganeses han rebut una educació. Ara el futur que se'ls va prometre està en un clar perill d'esvair-se. Els talibans, que fins que van perdre el poder fa vint anys van impedir a totes les nenes i noies anar a l'escola i van castigar amb duresa aquelles que van gosar desafiar-los, tornen a controlar el país. Igual que moltes altres dones, tinc por per les meves germanes afganeses.

No puc evitar pensar en la meva pròpia infantesa. Quan el 2007 els talibans van conquistar el meu poble –a la vall del Swat, al Pakistan– i poc després hi van prohibir que les noies rebessin una educació, vaig amagar els llibres sota el meu llarg i pesant xal i vaig caminar cap a l'escola amb por. Cinc anys després, quan en tenia 15, els talibans van intentar matar-me per haver expressat el meu dret a anar a l'escola. 

No puc evitar estar agraïda per la vida que tinc ara. Després de graduar-me a la universitat l'any passat i començar a obrir-me un camí professional, no puc imaginar-me perdre-ho tot, tornar a una vida definida per homes armats.

Les nenes i noies afganeses tornen a ser on jo vaig ser, desesperades pensant que potser mai més se'ls permetrà veure una aula o tenir un llibre. Alguns talibans diuen ara que no negaran a les nenes, noies i dones el dret a l'educació o el dret a treballar. Però vista la seva història de suprimir violentament els drets de les dones, les pors de les afganeses estan més que justificades. Ja estem sentint informacions que parlen d'estudiants apartades de les seves universitats i de treballadores a qui no deixen anar a l'oficina. 

No suposa res de nou per a la gent de l'Afganistan, atrapada durant generacions en guerres de poder de les potències globals i regionals. Els nens han nascut en el camp de batalla. Les famílies fa anys que viuen en camps de refugiats. I milers han abandonat casa seva en els últims dies.

Els kalàixnikov que porten els talibans són una pesada càrrega sobre les espatlles de tot el poble afganès. Els països que han fet servir els afganesos com a peons en les seves guerres d'ideologia i avarícia els han deixat carregar el pes sense ajuda. 

Però no és massa tard per ajudar el poble afganès, sobretot les dones i els nens.

En les últimes dues setmanes, he parlat amb alguns defensors de l'educació a l'Afganistan sobre la seva situació actual i sobre el que esperen que passi. (No dic els seus noms per raons de seguretat.) Una dona que dirigeix escoles infantils rurals em va explicar que havia perdut el contacte amb mestres i estudiants.

“Normalment, treballem en educació, però ara mateix estem centrats en les tendes de campanya”, va dir. “Milers de persones estan marxant i necessitem ajuda humanitària immediata perquè les famílies no morin de gana o per falta d'aigua neta”. Es feia ressò d'una demanda que havia sentit d'altra gent: les potències regionals haurien de protegir activament les dones i els infants. Els països veïns —la Xina, l'Iran, el Pakistan, el Tadjikistan, el Turkmenistan— han d'obrir les portes als civils que fugen. Això salvarà vides i ajudarà a estabilitzar la regió. També han de permetre que els infants refugiats es matriculin a les escoles locals i que les organitzacions humanitàries aixequin centres temporals d'ensenyament als camps i assentaments.

Pel que fa al futur de l'Afganistan, un altre activista vol que els talibans siguin precisos sobre què permetran: “No n'hi ha prou dient vagament «les noies poden anar a l'escola». Necessitem acords precisos perquè les noies puguin completar la seva educació, puguin estudiar ciències i matemàtiques, puguin anar a la universitat i se'ls permeti incorporar-se a la població activa i fer les feines que triïn”. Els activistes amb qui vaig parlar temien el retorn a l'educació únicament religiosa, cosa que deixaria els infants sense les habilitats que necessiten per fer realitat els seus somnis i, de retruc, el seu país sense metges, enginyers i científics en el futur.

Tindrem temps per debatre què va anar malament a la guerra a l'Afganistan, però en aquest moment crític hem d'escoltar les veus de les dones afganeses. Reclamen protecció, educació, llibertat i el futur que se'ls va prometre. No podem continuar decebent-les. No ens queda temps.

Malala Yousafzai és activista mundial per l’educació de les nenes, premi Nobel de la pau 2014

Traducció: Andreu Gomila

Copyright The New York Times