Poquets i alegrets

Poquets i alegrets o molts i lúcids? Aquesta és la disjuntiva que afronta avui el sobiranisme, temptat de tancar-se sobre si mateix i de reforçar l'emotivitat dins la bombolla dels convençuts en comptes d'anar a convèncer d'un projecte millor els que dubten al llindar de la seva frontera ideològica. Quim Torra no és home de transversalitats heterodoxes i la seva acció a la presidència de la Generalitat està quedant segrestada pel simbolisme tradicionalista. La feina de gestionar és ingrata en temps d'escassetat de recursos i pot ser més reconfortant i èpic lliurar-se al sacrifici romàntic. El sobiranisme està majoritàriament en mode defensiu, en actitud de resistència esperant el judici. Però també hi ha una part disposada a passar a l'ofensiva, inspirada en els 'armilles grogues' i en l'exitosa organització de l'1-O. Quim Torra és captiu de l'emotivitat que provoca l'existència de presos polítics, la vaga de fam i l'exili, i connecta més personalment amb l'activisme del segon grup. El resultat és que la institució s'ha desdibuixat i el sobiranisme està dividit i sense un lideratge clar més enllà dels missatges no sempre coordinats de Waterloo, Lledoners i la plaça Sant Jaume. El moviment sobiranista té sentit i pot ser majoritari si és una fórmula transversal de democratització de la democràcia, un projecte inclusiu, útil i obert per a la majoria de catalans. Si no, corre el risc d'empetitir-se i convertir-se en homogeni, però residual.