Els populismes de la pandèmia
INTIMIDACIONS. Als Estats Units s’escampa la insurrecció populista. Minoritària, però sorollosa. Amb la irrupció de desenes de persones al Capitoli de Michigan, alguns amb fusells i armilles antibales, per protestar contra l’ordre de confinament; amb manifestants enrabiats demanant llibertat i drets. La majoria són protestes impulsades per una organització que es declara sense ànim de lucre, però que connecta directament amb el Tea Party i les vies de finançament de Cambridge Analytica -la consultora que va manipular les dades de 50 milions d’usuaris de Facebook- i Breitbart News, el digital de l’extrema dreta nord-americana que va fundar Steve Bannon. La maquinària per a la reelecció de Donald Trump ha tret l’artilleria i el desafiament directe a les regles del joc democràtic. En diuen Revolució Americana 2.0, però només és una involució minoritària de creients de teories conspiratives que exerceixen la intimidació.
DESPROTECCIÓ. El populisme també està espantat. La pandèmia desafia la gestió dels governs. De tots els governs. Aquests suposats homes forts que havien consolidat els seus règims construint amenaces imaginades (conxorxes polítiques, immigració fora de control o rivalitats internacionals) i, oferint solucions vagues a gran escala per combatre-les, ara es veuen obligats a fer front a una amenaça real. Trump va culpar la Xina del virus i va tancar els Estats Units als migrants. Pequín ha aplicat una censura fèrria. El president del Brasil, Jair Bolsonaro, va al·legar que la crisi del covid-19 era un truc mediàtic. El ministre de Salut de Turquia va arribar a negar que el país tingués casos de coronavirus, mentre algun mitjà de comunicació controlat per l’estat assegurava que els gens turcs garantien que la majoria de la població era immune al virus.
Els líders populistes es venen com a figures carismàtiques amb qui la gent es pot identificar perquè representen la seva voluntat. Però, ¿i si no poden protegir els qui els han portat al poder?
AMENACES. Que el populisme guanyi o perdi políticament amb la pandèmia depèn també de si aquesta crisi total acaba reforçant o debilitant encara més la confiança en les institucions. I, per ara, també les democràcies estan evidenciant una llarga llista de disfuncions: en la previsió del contagi, l’obsessió pels costos electorals, les temptacions de control de l’opinió pública, les limitacions de drets, el replegament i la concentració de poders. Ho veiem a la Unió Europea; a Israel, on Benjamin Netanyahu ha utilitzat la crisi per ajornar el judici que té pendent per corrupció; al Regne Unit, on Boris Johnson, que va arribar tard al confinament, ara reclama més control i prudència. Des de l’extrema dreta, Marine Le Pen, amb la popularitat tocada, denuncia el “col·lapse de l’estat francès”, i Matteo Salvini s’aferra a la retòrica religiosa com a part de l’estratègia per poder tornar al govern.
Què vindrà després de les crides generals a embolicar-se amb la bandera que han marcat la resposta retòrica de molts executius? Aquí és on rau l’amenaça de futur per a la UE, en com la gestió d’aquesta crisi pot acabar alimentant el retorn del populisme a llarg termini. L’ombra dels errors del 2008 reapareix. D’aquesta pandèmia en sortirem més febles, més pobres i més desiguals. Quins costos polítics i econòmics comportaria el retorn a l’endeutament i l’austeritat? Com quedarà la UE enmig d’aquest enfrontament entre els Estats Units i la Xina que s’ha radicalitzat encara més, amb guerra bruta desinformativa mútua? Com serà la recomposició política en un món amb l’autoritarisme en alça?
